L'hòstia
La setmana passada estava preparant unes classes d'ètica per batxillerat quan el Totpoderós em va enviar una senyal. Amb la senyal vaig concloure que:
1. Déu existeix
2.Déu té bastanta mala baba
3. Que a Déu se li'n refum la integritat del meu crani
El fet és que buscava la Copleston a la lleixa de filosofia quan, com un test de gerani mal collat, un altre llibre es va precipitar, de canto i amb una velocitat ultragravitacional sobre el meu estimat occipital.
Quatre renecs més tard, m'adono que el llibre és la bíblia. Aleshores vaig tornar a concloure que:
1.Déu prefereix un best-seller que un manual de filosofia
2.Déu vetlla pels autors de la seva editorial
i 3, Déu és pietós.
Déu és pietós perquè l'exemplar podria haver estat el de 1000 planes, el de tapa dura i daurada o pitjor encara la versió, il.lustrada i extesa dels meus difunds avis. Allò podia haver estat un projectil mortal. Però no: es tractava d'una bíblia infantil, de poc més de 200 planes, tapa acolxada, dibuixos tous, text resumit. El llibre, obert i esventrellat en dos mostrava el dibuix d'un home depauperat, brut, ple de nyafres i patecades. No, no era Crist encara. Era Job.
1. Déu existeix
2.Déu té bastanta mala baba
3. Que a Déu se li'n refum la integritat del meu crani
El fet és que buscava la Copleston a la lleixa de filosofia quan, com un test de gerani mal collat, un altre llibre es va precipitar, de canto i amb una velocitat ultragravitacional sobre el meu estimat occipital.
Quatre renecs més tard, m'adono que el llibre és la bíblia. Aleshores vaig tornar a concloure que:
1.Déu prefereix un best-seller que un manual de filosofia
2.Déu vetlla pels autors de la seva editorial
i 3, Déu és pietós.
Déu és pietós perquè l'exemplar podria haver estat el de 1000 planes, el de tapa dura i daurada o pitjor encara la versió, il.lustrada i extesa dels meus difunds avis. Allò podia haver estat un projectil mortal. Però no: es tractava d'una bíblia infantil, de poc més de 200 planes, tapa acolxada, dibuixos tous, text resumit. El llibre, obert i esventrellat en dos mostrava el dibuix d'un home depauperat, brut, ple de nyafres i patecades. No, no era Crist encara. Era Job.
4 comentarios:
hahaha!
la veritat és que no recordo com em vaig subscriure al teu blog i avui he vist que tenies un missatge nou després de molt de temps...
enhorabona! i ànims per seguir escrivint!
On dones classes?
Hei! DTM...(?) Fins ara he estat al Santiago Sobrequés, uns institut d'aquí Girona. Però se m'ha acabat... aviam on em toca ara... que dura que és la vida després de la filosofia!!!
Les senyals de Deu , com els seus camins son inesgutables. Agafat aquesta experiència mística com una revelació del Creador i entra al convent de Girona. Podras viure gratis al Barri Vell , i tindras en Jesús , un conjuge per tota la vida, que li podras parlar quatre hores seguides, sense que et digui... POTS CALLAR D'UNA P... VEGADA !!
Déu és amor, Amor era un jugador del Barça de la meva època,Eusebio és un membre de cos directiu de l'equip...ai l'amor! fa temps que he fet vot de silenci, només escric. ara no sé què volia dir amb aquest post. M'he perdut perquè els camins de Déu són inexcrutables, com els d'anada a l'Ikea! Algun dia escriu sobre el coi d'indicacions per trobar-ho! Et pots creure que m'he perdut 4 vegades?
Publica un comentari a l'entrada