Carta d'una desconeguda

Recordo que , casualment, era al bar de lletres perquè plovia a bots i a barrals i no tenia ganes de creuar el claustre. No almenys per assitir a tres hores magistrals de filosofia de la ciència, o filosofia del llenguatge... ara, també casualment, no ho recordo. A la carpeta inflada d'apunts hi sortia un llibret prim que una companya m'havia quasi embotit. El llibret, segons ella, pertanyia a aquella raça estranya de llibres bàsics, als "must have" de tot fons de llibreria d'una lectora com cal. Ella era una noia, si més no, apassionada. Llegia els seus llibres com jo em menjava els croissants de xocolata en èpoques de dieta. I vaig creure convenient obrir la primera pàgina per veure si part d'aquella passió per una lectura podia substituir les ganes de grasses saturades amb cafeïna. M'havia creat moltes expectatives, allò era "la lletra més pura que mai s'hagi escrit". I així, llegia aquest inici de la carta d'Stefan Zweig:

"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixaràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaras obligat a donar-me cap resposta..."

Tres ratlles que auguren l'exploració d'una vida apassionada, diuen, "d'un amor que hauria pogut ser però que no va ser mai". Vaja, tremendo. Vaig tancar el llibre, vaig partir el croissant en dos i el vaig ofegar com la psicòpata de Zweig, al cafè amb llet.

Vaig classificar el text com una cursilada intrascentdent i inversemblant. Potser no era el moment per llegir-la. Potser no havia estimat prou com per entendre-la. Potser no havia estimat com la meva companya que me la recomanava tan fervorosament.

Van passar els anys i al Borràs en feien l'adaptació teatral. Hi havia actrius de primera plana i em feia il.lusió veure profunditats. Entrem, contemplem, es tenca el teló. Fets una piltrafa i havent esgotat tots els cleenex circumdants, sortim de la sala. A en Sebi li va encantar. I jo estava il.luminada. No, allò no era cap cursilada intranscendent. Però era romàntic? Viure tota la vida enamorada d'algú que ni tan sols es coneix? passar les ignomínies hagudes i per haver per amor? Fidel, silent, obstinada de rectitud fins la mort? oi tant allò era romanticisme en estat pur!I com totes les pureses, feia por! Allò era el retrat d'una psicòpata! Quina por una dona com... exactament com la tetradona que va aconseguir Bernués a la posada en escena del text. Vilarassau, Marco, Miño i Olcina s'anaven incorporant a l'escenari com fantasmes. Parlaven entre elles. Com un diàleg d'identitat intertemporal, de mort al purgatori. Resultava interessant.

La psicòpata jove, Carlota Olcina, va vestida de nena, arromengant-se indiscriminadament la camisola horrible, volent semblar una adolescent amb patologies prou madurades com per ser patides per una menopàusica. Feia de jove. Havia d'interpretar la puresa i tota l'embranzida de l'amor. Irracional, inconscient, fantàstic. El que alça i realça ídols. Pensant-ho bé i mirant-ho així, tampoc va ser tant horrible el treball actoral si és que era quelcom horrible el que es volia transmètrer. Horror perquè estem parlant d'una dona malalta i val més que ho diguem clar. La pura passió no és quelcom bonic ni saludable. És aterradora i espanta. I per més que hom faci de la passió "el motor de la seva vida", la passió no pot passar per sobre de la vida. Però el text no diu això. El text és simplement brillant, amb tota la grandesa del patetisme grec. Tant lluny de la versemblança com l'amor del romanticisme.

Destrossant Wilde

Proposta de posada en escena

d'Un marit ideal d’Oscar Wilde

(disculpes anticipades)

ESCENES

Acte I: Sala gran de l’Hotel Ritz

Acte II: Àtic de’n Robert i la Trudis.

Acte III:Casa en Goring.

Acte IV: com l’acte segon

Lloc: Barcelona.

Temps: possible present.

L’acció de l’obra es desenvolupa en 24 hores.

PERSONATGES

DOCTOR CAVERSHAM, creu de sant Jordi

GORING, el seu fill. Doctorand de filosofia. Cínic. Gentleman. Assidu a tot tipus de celebració, nocturna.

ROBERT GISPERT, escriptor de prestigi, regidor de cultura, recent membre de la Real Acadèmia

PHIPPS, ajudant de Goring

MASÓ, secretari de Robert

MABEL, germana de Robert

GERTRUDIS, dona de Robert

SRA JUBANY

SRA GOMIS

EVE CHEVELEY

LECTURA DE LA FAULA PER PART DE LA POSADA EN ESCENA

HISTÒRIA

TRIES DRAMÀTIQUES

ORGANITZACIÓ

AMBIGÜITATS

Assumptes foscos

Aquesta és la història d’un negre. D’un negre en el sentit... literari. Un negre és aquell que escriu a l’ombra l’obra que serà reconeguda a algú altre. Normalment aquest altre és un personatge de prestigi, molt enfeinat continuar essent reconegut a la televisió, fent declaracions o escrivint articles. Això és el que diuen les males llengües, que els negres existeixen i que en els darrers temps van molt atrafegats. Doncs bé, el d’aquesta història és Goring, un bon vivant, que escriu la gran novel·la de Robert Gispert, el seu millor amic.

La novel.la cobra un èxit espectacular, sobretot pel que té de conciliador entre els criteris de la crítica i del gran públic. Un best seller amb qualitat literària que ha fet ombra fins i tot, al Quixot i a la Bíblia!

Aleshores Eve, la parella de Goring, li remena els arxius i ho descobreix. La noia sent certa complaença de veure que el que el seu xicot escriu val tant la pena. La sent sobretot pel sou que li paga el seu mentor. Però la darrera novel.la ha guanyat el Planeta i l’Eva ha decidit que Goring no escriurà més. Ha decidit que escriurà amb signatura i que en Gispert l’ajudi a promocionar-se. Però en Gispert no vol perdre la seva font d’inspiració, l’amor de la seva dona, la trempera de la posició política i s’hi nega. L’Eva l’amenaça d’esbombar-ho. Ja té hora demanada per “Salsa Rosa”.

Bovarisme

Aquesta és la història d’una noia d’idees fixes. Es va enamorar de Robert Gispert llegint la seva primera novel.la, allà asseguda entre les porcellanes de la mansió modernista dels seus pares. A casa seva la van acostumar a tenir-ho tot. I com a bona seguidora del costum, s’hi va casar. Es va casar amb el seu home ideal, de talent i delicadesa per la lletra, per tot. Amable, honrat i treballador. Una mixtura extranyíssima de noblesa, bondat i senzillesa, tenint en compte que l’home és artista i ara, polític.

Però a la Trudis el món se li enfonsa quan s’adona que el seu marit està rebent un xantatge. Creu que s’entén amb aquella dona estrangera, madura i interessant (molt més madura i interessant que ella). Però per Goring, l’amic de l’ànima de Robert, s’adona que no és una qüestió de banyes factuals. És molt pitjor que això: és una qüestió de banyes ideals. Robert ha traït la seva devoció. Robert no escriu les seves obres! Potser tampoc va escriure els contes grecs? Qui és l’home que estima?

L’eròtica del poder

Doncs Robert Gispert és un home amb talent puntual, de ploma fluida, però conegut mundialment per la seva eloqüència davant les càmeres. Robert havia escrit poesia de jove i no va guanyar mai cap concurs literari. Però un dia, va caure en gràcia a un editor, marit de la seva cap al restaurant on treballava per pagar-se el doctorat. Va publicar el seu recull de contes grecs, el petit tresor de lletres on hi tenia totes les il.lusions d’algú que vivia per escriure i no a l’inrevés. De mica en mica es va anar posant en política. La fama, el bon nom i la persistència li han donat la regidoria de cultura de l’ajuntament.

L’ascens ha estat ser imparable. A Robert li agrada ascendir imparablement. Fins avui. Avui Robert s’ha adonat que és molt i molt amunt. Els fonaments de la seva relació i de la seva brillant carrera es precipiten al buit.

Finalment, Eva renuncia a les seves amenaces. Tot plegat gràcies a l’ajuda del bon amic Goring que descobreix les seves tendències cleptòmanes. Una ajuda que també serà inestimable pel que fa a la reconciliació de l a parella: Trudis disculparà l’actitud de Robert i serà còmplice del seu silenci. Trudis recicla el seu ideal i es converteix en companya digna d’una vida literària de novel.la. Ha fet una cosa que semblava impensable pel seu caràcter: canviar.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA POSADA EN ESCENA

ESCENOGRAFIA

SISTEMA D’IL.LUMINACIÓ

OBJECTES

VESTUARI

Acte primer: L’acció es desenvolupa als moments posteriors de l’entrega d’uns premis literaris. L’escenari compta bàsicament amb dos espais a primer terme i espai en segon terme, que ocupa tota la part posterior de l’escenari. Una escala s’enfila fins la part superior esquerra (no gaire amunt, s’eleva dos metres, com a màxim) on s’observa la cua del que és la sala on s’han entregat els premis. D’allà en surt una llum més intensa. La llum que hi ha a la resta de l’escenari és un punt més difosa, guspirejada. Un zenital sobre l’escriptor guardonat, al capdamunt de l’escala. Repartits i movent-se per tot l’escenari hi ha els assistents a l’acte, vestits de mil i un botons. De fet, les festes, sempre són festes.

Acte segon: Àtic de Gispert i Trudis. Estil orientalista. Apareix l’escenari amb llum diàfana, com de dia. Tot és molt blanc. A poc a poc la llum es va reduint fins a semblar més groga. A la part de dalt hi ha un escriptori i un llit de matrimoni japonès. Pis inferior un sofà i dues butaques. També, s’entreveu una cuina amb barra americana. Al frontal de l’escala es projecta una foto gegant de la parella amb marc força barroc.

Acte tercer: L’acció transcorre a casa de’n Goring. Goring dorm a la biblioteca. Una habitació molt semblant a la que vam poder veure a l’Arcàdia d’Stoppard, carregada de llibres fins a dalt. Tot és fosc quan sona un timbre. És Robert que el ve a veure. Phipps l’anuncia per l’intèrfon. Amb Robert entra llum del carrer que va intensificant-se gradualment fins a il.luminar la meitat de l’escenari corresponent a la biblioteca. Ara veiem que en Goring porta una vestimenta de tall colonial, blanc de cap a peus, de fil. En Robert porta la mateixa roba que la nit anterior. Està tot ell desmanegat i sembla tant desesperat que no s’ha adonat que porta un vidre de les ulleres trencat i que s’ha cordat malament els botons de l’americana.

L’escala està col.locada al mig de l’escenari, a l’inrevés, de manera que sembla una columna que pateix en dos l’espai. L’altra banda de l’escenari és la sala on s’esperen les visites.

Acte Quart: àtic de Gispert i Trudis. A la caixa de l’escala ja no s’hi projecta res.

La funció dramatúrgica que s’intenta amb la distribució dels espais tal i com s’han esbossat, obeeix bàsicament a un objectiu simbòlic. El nostre Chiltren, Gispert, apareix des de la primera escena a un pedestal ( el “pedestal monstruós” de l’ideal al que fa referència el text de Wilde): L’unic que pujarà i baixarà les escales és ell i la seva esposa. El fet que l’escriptori i el llit conjugal estiguin situats a aquesta alçada obeeixen a la mateixa funció.

Entenem que la partició de l’escenari amb un element arquitectònic tant important com pot ser una escala, podria donar problemes. En un primer moment havíem pensat en eliminar-la. Però finalment l’hem volguda fer més que evident i ha pres un protagonisme escènic cabdal en la nostra proposta. Per això hem volgut donar-li un ús ambivalent que no faci tant carregosa la transició entre d’actes. L’escala estarà al mateix lloc tant a l’acte primer com en el segon. Sempre amb Chiltren (Gispert) al capdamunt. No serà fins a l’últim acte que baixarà a ran d’escena. A l’acte tercer, relatiu a l’acció que transcorre a casa Goring, l’escala girarà 45 graus en direcció platea. De manera que cada intervenció (imperdible) de l’ajudant de Goring (Phipps) serà des del punt més al de l’escala, dirigint-se a la quarta paret com si fos intèrfon a través del qual es comunica amb el seu amo. La resposta de Phipps sempre serà a través d’aquest canal. D’aquesta manera intentem que els diàlegs divertidíssims ens Phipps i Goring no perdin detall.

La introducció a l’acte tercer de la casa de Goring, segueix l’espai marcat pel text. Però en la posada en escena hi ha la voluntat de contrarestar allà on viuen els dos amics. Goring apareix en tots moments com un gandul, un cínic, un amant de les festes de societat. Hauria de viure en una casa plena de luxes i frivolitats arquitectòniques. En canvi, tot és auster i aliè a les modes. Només hi ha llibres i bastanta foscor, responent a la típica caverna de filòsof. El nostre Chiltren, en canvi és presentat com un home de lletres, conegut pel seu savoir faire, fins i tot en política. La casa on viu, en canvi, sembla un aparador de botiga de mobles de disseny. S’intenta fer evident que l’ha decorat ella, perquè el vestuari de Gertrudis va molt amb consonància amb el decorat del seu àtic. Robert hi és col.locat com un moble més. A la seva caseta de nines només hi faltava el marit ideal.

Annex: Al manual d’anàlisis dels espectacles de Patrice Pavis, parla del tarannà d’una tipologia de posada en escena semblant a la que aquí proposem. Parla de la posada en escena escenogràfica i la posada en escena metafòrica. Molt ens temem que la nostra correspongui a la segona, tot i que hem volgut seguir més els patrons de la primera, l’escenogràfica. Diu:

“Metafòrica: Utilitza l’escenificació com una metàfora del text dramàtic, ho comenta i ho il.lustra amb mitjans escènics. Amb freqüència, els directors d’escena AFICIONATS (cruel és la teoria del teatre) procedeixen d’aquesta manera, i fan servir l’escenificació com una il.lustració del que han entès del text.

Escenogràfica: És una escriptura escènica autònoma. Des d’Artaud o Bob Wilson, fan servir l’escenificació com un llenguatge de ple dret. La significació queda a mercè de l’observador, com una simple possibilitat de síntesis.”

EL TEXT A LA POSADA EN ESCENA

Per respondre a quina mena de tractament donaria aquesta proposta d posada d’escena al text original, hem incorporat com quedaria un fragment de l’acte primer. En la mateixa línia, seguirien la resta d’actes. Les modificacions responen a certa contemporanització del text, pel que fa al tractament del concepte de classe, més instal.lat avui dia en una espècie de classe cultural.

Hem intentat respectar el tractament dels personatges i del seu rol dins l’obra. Al fragment que hem reproduït aquí, hi ha alguna modificació al sentit de determinades acotacions que respon a canvis en la trama: Robert sap que l’ex parella de Goring és Eve i que Eve va descobrir que Goring li escrivia les darreres novel.les al seu amic. S’observarà també, que la posada en escena que proposem dona un lloc cabdal al text dramàtic, salvant una gran quantitat de literalitat de la fantàstica traducció de Jordi Sala!

Acte I

A la sala de festes d’un hotel luxós de Barcelona s’hi acaba de celebrar l'entrega de premis literaris més importants de l’any. La sala, il.luminada intensament de fons, és plena de convidats que van abandonant-la escales a vall. Tots, amb les seves millors gal.les, quasi hollywoodenques, van descendint per una catifa vermella. Autoritats de la ciutat, personalitats del món de la cultura, acadèmics, esportistes i la Gertrudis. La Trudis és la fervent parella del guardonat, Robert Gispert, molt més jove que ell, de solemne bellesa nòrdica, de noia de la perla. A dues bandes de la sala, En Robert i la Trudis fan vida literària. Robert, és al capdamunt de l’escala parlant amb diversos assistents. De tant en tant, es creuen ullets de satisfacció. La Trudis, és a l’altre extrem, al límit de la sala que dona a la sortida. A la caixa de l’escala s’hi projecten fotogrames del film que fa referència a la novel.la de Robert Gispert “La tendresa està feréstega”, de marcat caràcter surrealista.

La senyora Jubany i la senyora Gomis, dues dones d’edat omplerta pel bottox, estan assegudes de costat en un sofà minimalista. Són el prototip del producte reiterat d’un mal cirurgià. A Mark Ryden els hagués encantat pintar-les, al cantó d’un bistec.

SENYORA JUBANY: Olivía, que aniràs a cals Harltlock, aquesta nit?

SENYORAGOMIS: Suposo que sí. I tu?

SENYORA JUBANY: Sí. Quines festes tan terriblement avorrides! No sé mai per què hi vaig. No sé mai per què vaig enlloc.

SENYORA GOMIS: Jo vinc aquí per poder tenir una conversa decent!

SENYORA JUBANY: Oh, jo no suporto tenir converses decents.

SENYORA GOMIS Jo tampoc. Avui en dia, tothom en pot tenir de converses decents, és molt més filocultural tenir-ne d’indecents. Però la Gertrudis em diu sempre que hauria de tenir algun objectiu serós a la vida! Com si la boutique que m’ha posat el meu marit no fos un objectiu seriós...

SENYORA JUBANY: Mirant al voltant, abaixant-se fins la punta del nas les cocó chanel de vidres roses. Aquesta nit no veig ningú que puguem considerar un objectiu seriós. L’home que hi havia al meu costat durant el sopar, no parava de parlar-me de la seva dona.

SENYORA GOMIS:Que vulgar per part seva!

SENYORA JUBANY: D’una vulgaritat espantosa! De què t’ha parlat el teu home?

SENYORA GOMIS: de mi.

SENYORA JUBANY: I ho has trobat interessant?

SENYORA GOMIS: Gens ni mica.

SENYORA JUBANY: Que màrtirs que som estimada Margarida!

S’aixequen i van cap on és Trudis. Les intercepta el doctor Caversham, un acadèmic retirat, una creu de Sant Jordi. La porta penjada del coll, com un galó militar. Bastó de plata i ulleres bicentenaries.

DOCTOR CAVERSHAM: Bona nit Gertrudis bonica! Que ha vingut l’inútil del meu fill?

GERTRUDIS: No crec que en Goring hagi arribat, ja sabem que no arriba mai a temps a res. Són les seves normes de la puntualitat!

MABEL: Per què li dieu inútil, a en Goring?

La Mabel és un exemple del model americà de bellesa. Americà de pel.lícules de terror americanes. Rossa, plàstica. Ella s’empiparia molt si li diguessin, perquè detesta aquest tipus de pel.lícules. Li agraden, en canvi, les pel·lícules romàntiques, li agrada el “Titànic”, li agrada “Leyendas de Pasion”. A més, la Mabel té un gust exacerbat per les menudeses tèxtils. Du unes faldilles que no se sap ben bé si són unes faldilles o és un cinturó: Tirania fascinadora de la joventut, valentia esbalaïdora de la innocència.

DOCTOR CAVERSHAM: Perquè fa vida de gandul. Mira, a les deu del matí el truco i encara és al llit. A les dotze hi torno i tot just es prepara el cafè. Es veu que a l’hora de dinar comença a engegar l’ordinador i d’allà no surt fins a ben entrada la nit, que se’n va a fer allò que fa als bars musicals... És tan gandul que fins i tot fa fer hores al pobre Phipps, que li treballa de franc a compte de la paciència de la seva abnegada mare, que pateix per si no se sàp espavilar tot sol... Però si farà trenta tres anys per l’amor de déu!

MABEL: Però com podeu dir una cosa així? Ell està treballant en la seva tesi i això comporta moltes hores davant la pantalla! I a la nit... bé ha de guanyar-se la vida oi? No esperarà que visqui dels diners del seu pare? Això sí que seria ser un gandul, oi?

DOCTOR CAVERSHAM: mirant-la amb un espurneig d’afecte als ulls. Quina noia tant encantadora!

MABEL: Que amable per part vostre dir això, doctor! Feu que doni gust això d’assistir a festes com aquesta. A la propera voldrà ser el meu acompanyant?

DOCTOR CAVERSHAM: Doncs miri que jo no vaig mai enlloc! Estic ben tip de la vida social a Barcelona.

MABEL: Doncs a mi m’està agradant això. I crec que pel que he vist a les pel.lícules, ha millorat força. Ara a la classe alta, si és que hi ha classe alta... Vull dir al tipus de gent que assisteix a aquestes festes només la formen idiotes preciosos i llunàtics genials. Exactament com hauria de ser una societat.

DOCTOR CAVERSHAM: Mmm! I de quins és en Goring? Un idiota preciós, o dels altres?

MABEL: Ui, ell en una categoria a part. Una categoria per ell tot sol. Però està sofrint una transformació marevellosa!

DOCTOR CAVERSHAM: ah si? En què?

MABELl: Espero fer-vos-ho saber molt aviat, doctor Caversham!

Entra l’Eve. És una dona d’aspecte andrògin. De portada de revista de moda subcultural. Sempre va vestida de negre i d’una sobrietat absoluta. Menys en el rostre. L’eva porta una base molt clara sobre la que ressalten uns llavis vermells voluptuosos. Els ulls els porta dramàticament perfilats, com en un film mut.

EVE: Saludant amb altivesa. Trudis, Mabel, senyors... Em temo que els hauré de donar les gràcies per aconseguir-me el seient d’aquesta nit... Van ser molt amables responent a la meva petició. Feia tants anys que no ens veiem...

Trudis s’acosta a l’Eva amb un posat dolç. Després s’inclina més aviat fredament.

GERTRUDIS: Tu l’has convidat a aquesta?

MABEL: Jo què he de convidar! Si és la festa del teu nòvio!deu ser cosa seva...

Trudis: Dirigint-se a l’Eva. Però exactament quants anys? I... era a l’escola oi? Amb les monges!

EVE: Amb les monges sí. Quines garses... recordes la germana Anna, que ens solia aixecar per les orelles quan li fèiem alguna barrabassada?

GERTRUDIS: Jo no en feia de barrabassades a les hermanes.

EVE: Tant afable com pot. Ai és veritat... a tu et dèiem Trudis-estudis. (Hi ha un silenci carregat de mala llet). Saps Trudis? Tinc moltes ganes de conèixer el teu marit, tan intel.ligent. Des de que s’ha anunciat la seva entrada a la Real Acadèmia, se’n parla tant i tant, a Madrid. De fet els teleinformatius han aconseguit pronunciar bé el seu nom. Això sol, ja vol dir la fama a les Espanyes!

GERTRUDIS: Em sembla molt bé. Però no crec pas que li hagis de dir res d’interessant tu a en Robert.

Se’n va.

Uns focus sobre Robert Gispert, d’uns quaranta anys però que sembla una mica més jove. Estètica d’escriptor progre prototip. Americana de vellut amb colzeres. Ulleres de pasta. Cabells amb alguna vira blanca, aparentment despentinats.

ROBERT: Bona Nit Lady! Haureu portat al seu senyor, espero.

SRA MARQUÈS: Oh, he portat una persona molt més encantadora que el meu marit. Des que es dedica a la política l’humor de’n Joan s’ha tornat completament insuportable. Realment, ara que a l’ajuntament volen arribar a ser útils, està fent molt de mal.

ROBERT: Tant de bo que no, senyora Marquès. En tot cas fem el que podem per malgastar el temps públic oi? Però, qui és aquesta persona encantadora que heu estat tant amable de portar-nos?

SRA MARQUÈS: És la senyora Eve Cheveley. És d’ascendència anglesa, però es pot dir que ha crescut aquí, com el seu amic Goring. Em sembla que són parents i tot. Avui en dia les famílies estan tan barrejades... De fet hi ha la norma que tothom es converteixi en algú altre

ROBERT: Blanc com un només pot estar-ho el cadàver d’un guixaire. La senyora Cheveley? Em fa l’efecte que conec aquest nom.

SRA MARQUÈS: És aquella d’allà baix.(L’assenyala amb unes llarguíssimes ungles de porcel.lana. Tot seguit, un focus il.lumina a Eve, com si la descobrís entre la gentada de la festa)

ROBERT: Ah... Blanc com només poden estar-ho els cadàvers de dos guixaires.

SRA MARQUÈS: Permeteu que us la presenti. Baixen. Estimada, el senyor Robert es mor de ganes de conèixer-la!

ROBERT: Tothom es mor de ganes de conèixer l’enlluernadora senyora Cheveley.

EVE CHEVELEY: Gràcies senyor Robert, una coneixença que s’inicia amb un compliment segur que es converteix en una amistat autèntica. Comença de la manera apropiada i amés he descobert que ja coneixia la teva dona.

ROBERT: Si?

EVE: Sí. M’acaba de fer memòria que vam anar juntes a l’escola. Ara me’n recordo perfectament. Sempre li donaven el premi a la millor conducta. Tinc el record fresquíssim de la Trudis rebent el premi a la millor conducta! Somrient

ROBERT: I quins premis rebies tu, Eve?

EVE: A mi els premis m’han arribat una mica més tard a la vida. També hi ha gent que curiosament no els hi arriben mai... Però el meu... no crec pas que fos de bona conducta. No me’n recordo.

ROBERT: Estic segur que el vau rebre per algun encant teu...

EVE: No se si a les dones se les premia sempre per ser encantadores. El sembla que ben sovint se les castiga, per això. Certament, avui dia hi ha més dones que es fan velles per la fidelitat dels admiradors que no pas per cap altra cosa. Si més no, aquesta és l'única explicació que trobo que la majoria de les vostres dones guapes de Barcelona tinguin un aspecte tan demacrat.

ROBERT: Quina filosofia tan desoladora! Intentar classificar-te, Eve, seria una impertinència. Però deixa’m fer-te una pregunta: Al fons del cor: ets optimista o pessimista? Sembla que aquestes són les dues úniques religions de bon gust que ens queden avui dia, deixant a part el futbol.

.

.

.

(El text és idèntic a la traducció de Jordi Sala, amb les modificacions que més o menys s’estan fent fins ara: noms, llocs i altres impertinències. El fet de portar-lo a la Barcelona actual, quan es parla de “temporada de societat”es vol donar una volta encara més irònica al tractament tan de l’indústria cultural (vendre llibres) com de la classe política (comprar vots). Evidentment, el dialeg entre Robert i Cheveley on ella li exposa amablement el xantatge referent a les accions del canal, quedaria suprimit. Al seu lloc hi aniria una conversa al voltant del plagi, dels drets d’autor, de la modèstia.)

.

.

.

EVE: Et vull parlar d’un gran projecte editorial i polític, “El Cirano i Maquievel”

ROBERT: Ai, no! Prou literatura per avui!

EVE: Oh no és literatura només, són negocis!

ROBERT:Negocis?

EVE: Negocis.

ROBERT::Quin tema tan avorrit i pràctic per tu no?

EVE: Oh, m’agraden els temes avorrits i pràctics. El que no m’agrada és la gent avorrida i pràctica. Hi ha una gran diferència. A més sé que estàs interessat per aquest projecte de literatura comparada. Fins fa poc n’eres professor a la Universitat, oi?

ROBERT: Sí

EVE: Doncs mira, he descobert una relació entre el Cirano i Maquievel extraordinària. Hi he invertit moltíssim. Concretament dos anys de la meva vida.

Robert intenta escapolir-se. Eve, l’agafa pel braç i s’asseuen al sofà.

ROBERT: I de què es tracta ben bé?

EVE: D’una novel.la de ficció que estic escrivint.

ROBRT: Escrius?

EVE: Escric.

ROBERT: Ostres, tothom escriu avui dia...

EVE: I no em preguntes per la trama, Robert?

ROBERT: I la trama, ben bé...

EVE: M’agrada que em preguntis per la trama, Robert! Però no em preguntes en qui em puc haver inspirat?

ROBERT: No. Ah! I t’has inspirat en algú especial?

EVE: No.

ROBERT: Ah no? Alleujat

EVE: No. Bé de fet sí. El que vull dir és que no és ningú realment especial, en realitat és molt mediocre. Quasi tant com el meu talent...

ROBERT: Oh, no diguis això Eve, que segur que escrius com els àngels!

EVE: Amb èmfasi: Com era? “Els àngels no escriuen, fan melmelada.”

ROBERT: Ah mira, aquesta és una frase del meu llibre!

EVE: Doncs a la meva trama hi surt el teu llibre, saps? Mira, ja que em preguntaves per la trama te l’explicaré: Va d’un paio que és escriptor, que va fer la gran jugada de casar-se amb la filla dels Deulofeu. Després, no se sap massa bé com, va arribar a ser regidor, cosa que no li deixava massa temps per escriure. L’home quan intentava posar-s’hi no esrcribia res de bo. I els editors el pressionaven. Per continuar escalant li calia un altre rècord de vendes! Així que el seu amic, que no havia tingut tanta sort amb els editors com ell, li va proposar de donar-li un cop de mà. Ja tenia un nom fet, així que només caldria produir alguna cosa amb cara i ulls. Què deia? Ah si! Un cop de mà... Bé, de fet li va donar completament la mà perquè li va escriure una novel.la sencera i una altra i una altra...

ROBERT: Caram, quins acudits, Eve...

EVE: Oh espera, que no s’ha acabat! Resulta que aquest seu amic tenia una xicota, que va descobrir el pacte entre confrares. Ella estimava amb bojeria al seu xicot. Però es veu que al seu xicot li anava més el rotllo d’escriptor a l’ombra. I la va deixar. Suposo que no era per això. Suposo que devia ser per un rossa minúscula d’aquestes per les quals soleu perdre el nord a la vostra edat...

ROBERT: I bé?

EVE: Tu ets un escriptor de prestigi, Robert.

ROBERT: I bé?

EVE: Solies tenir idees brillants, almenys als teus contes grecs això era indiscutible!

ROBERT: I bé?

EVE: Doncs que necessito el teu consell per escriure el meu final.

ROBERT: Em temo que no et puc donar cap consell, Eve Cheveley, tret de fer-te interessar en alguna cosa menys perillosa. L’èxit d’una història no depèn pas del final exclusivament. I si el que em suggereixes és que et resolgui un final per la teva història...

EVE: Oh, no et suggereixo pas que me’l resolguis, et reclamo que me’l resolguis. És pel teu interès, Robert, més que pel meu.

ROBERT:En interès meu, Eve? Què vols dir?

S’asseu al seu costat

EVE: Sí Robert, et seré completament franca. Vull que facis una declaració per escrit, signada i davant de notari conforme l’autèntica autoria de “La tendresa està ferèstega”. Tots dos sabem que no l’has escrita tu, senyor regidor, futur membre de la Reial Acadèmia. Després vull que diguis unes paraules a cert programa de televisió que pagaran molt bé aquest tipus de declaració. N’hi haurà prou que diguis que no has estat tu, no cal que diguis res de Goring. Vull uns quants tòpics sobre la crisi de l'escriptor mig i la pressió del món modern sobre les figures mediàtiques. En l’actualitat no hi ha res que produeixi tan efecte com un tòpic. Fa que el món sencer siguem una familia. Faries això per mi?

Glengarry Glen Ross, de David Mamet

Electrowestern

David Mamet diu que va treballar en una agència immobiliària durant 1969. Time diu de David Mamet que és un dels creadors d’històries “sobre la lleialtat i l’engany” més influents dels Estats Units. El va arribar anomenar el Harold Pinter Americà –“divertit, atrevit i amb un important sentit de les particularitats de les situacions, en el temps i en l’espai.”

Sembla increïble com algú amb el seu talent pot arribar a emplear-lo en un tipus d’ocupació com la d’agent immobiliari. Res contra els agents immobiliaris. Una observació pels encarregats de la selecció de personal: aneu amb compte amb els dramaturgs, directors, assagistes, novel.listes o poetes que vulguin passar una temporadeta entre les vostres files. Segur que en treuen bon profit.

La proba és Glengarry Glen Ross. Glengarry Glen Ross (1984) premi Pulitzer, premi New York Drama Critics Circle The Shawl (1985) i ara premi per nosaltres: l’Àlex Rigola la porta al lliure. Val a dir, però, que el text de Mamet ja va arribar a les pantalles amb un repartiment de luxe: Al Pacino, Kevin Spacey, Jack Lemmon i Ed Harris. Imagineu-vos aquests gegants de la interpretació al cos d’uns venedors immobiliaris que estan sobre la corda fluixa. Qui guanyi, s’endurà un Cadillac. Qui no guanyi tant, un joc de ganivets. Qui perdi, ja pot recollir les seves coses perquè se’n va al carrer. Sembla que hagin nascut per aquella feina i no puguin fer res més. Els límits del món comencen i s’acaben a l’agència. Tot se supedita a les seves lleis i al seu llenguatge: Gramàtica bàsica. Masculina, directa, incisiva i vertical sobre l’objecte, les fitxes. La informació de la vàlua de la clientela està continguda en una sèrie de fitxes que s’adjudiquen als venedors de manera que guanyaran posicions en el gràfic de vendes segons la qualitat de les fitxes. La competició està a punt de resoldre’s i cada home intenta desesperadament fer-se amb les millors.

A partir d’aquí el context permet fer una reflexió sobre la voracitat del sistema capitalista, “canibalisme capitalista”, en paraules de Rigola. I és que es tracta d’això del model econòmic mundial que està en les seves fases més avançades als Estats Units. Deshumanització empresarial a la carta. Conegut el gust més sibarita de Vell continent, És aquest el model que volem importar?

El muntatge de la Sala Fabià Puigserver ho presenta amb una escenografia contemporània 100%, potser un pèl massa i tot. Estem dins d’una peixera giratòria, convertida en restaurant xinès. Des d’aquest espai estèril, hermètic i silenciós com només ho pot ser una peixera, es planteja la primera part de l'obra. S’alternen les converses en dues taules i la barra, de sis dels protagonistes, fet que permet rebre la qualitat del treball actoral, com si fos envasada al buit. Fresca, directa, recent tallada. A destacar el de Joan Anguera i Andreu Benito, els venedors veterans. I la magnífica química que han sabut crear Joel Joan i Joan Carreras, interpretant les vicissituds del caçador i la presa.

Un muntatge concís (diria que breu) que dona per presentar-se en dues variacions i una transició volgudament gamberro, molt del gust del director. També era evident que no ens podíem passar una hora i mitja girant, així que Rigola resol el segon acte creuant les taules de despatx i fent aparèixer a l’univers de les fitxes una cabina, un cactus i un DJ. Aquí tot pren aire de mixtura estranya: entre western postmodern i clixés policíacs. I tot i que ni l’un ni l’altre són precisament els meus gèneres preferits, està bé veure de tant en tant pistolers o policies fent teatre, bon teatre.

El Ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde.

Ladies and gentlemen

Per Mar Bosch

Ball de banyes

Imagineu-vos un món sense tele. Sense Youtube. Sense revistes del cor. Som a l’Anglaterra de final del segle XIX. Imagineu en què han de dedicar els esforços els esperits ociosos: A comentar la vida dels altres tant despresa com si hi hagués aquestes tecnologies. Al Londres victorià sempre hi ha un cas per comentar. El que ens ocupa és el Lord Harrington descriu ja al primer acte: «El cas d’una jove parella de casats (…) el marit esdevé sobtadament l’amic íntim d’una dona de… vaja, d’una fermesa més que dubtable, que sempre la convida, que dina amb ella i segurament li paga les despeses…». És de manual que el marit enganya a la seva muller. Que ho fa amb no massa elegància, si és que hi ha elegància en aquest tipus de comportament matrimonial. I el tòpic més sabut: l’esposa no se n’assabenta tota sola. Sempre hi ha algú que fa arribar el cas a orelles del destinatari. El destinatari muller que sempre és l’últim en adonar-se de la situació miserable del seu contracte conjugal.

Un ventall pot servir per a moltes coses. Pot servir per fer córrer l’aire, evidentment. En arguments de ficció, pot originar huracans i tempestes, com el ventall del rei toro. En arguments versats en la descripció de perícies més socials que amoroses, com aquest, serveix per transmetre tota una sèrie de signes. Si s’obre i es tanca el ventall vol dir: “M’agrades”. Si se sospita, en canvi, que l’estimat és infidel, es toca la punta del nas amb el ventall. Deixar caure el ventall: “pateixo, però t’estimo”. Cosa que no devia saber interpretar el marit de Lady Windermare quan va trobar el ventall de la seva esposa a cal seu amic, Lord Darlington. Bàsicament els problemes del matrimoni Windermere eren de comunicació, no de banyes.

La versió del clàssic ha presentat àgilment un text àgil. Ha fet el que havia de fer i res més: actuar amb prudència. Cap lectura, només l’exageració dels moments còmics per part d’algunes interpretacions. Les escenografies intenten ser un calc del que marca el text: El saló privat, el saló de ball i la casa de Lord Darlington. Barroc i massís. A destacar la partició de fons del ball d’aniversari. L’estructura permet entrades i sortides de convidats, de música, llum i ambient. Amb una simple tancada de portes s’aconsegueixen parèntesis i a parts del brogit de la festa. D’aquesta manera, l’ambient no mana sobre els diàlegs, els absoluts protagonistes del Ventall. Llàstima del monòleg final, no sabem si més proper als espeternecs de la recta moral victoriana o al maniqueisme. O a totes dues coses, dissortadament contemporànies.

Luxe a la sala Gran

Tot un entramat de formes naturalistes que repassa de dalt a baix els usos i costums de l’alta societat anglesa dels temps de Wilde. Però Josep M. Mestres, el director del muntatge, ha avançat, com en el seu moment ho va fer Ernst Lubitsch a la seva versió cinematogràfica, el temps de l’acció quasi un quart de segle. Suposem que per motius estètics. Als anys vint es lluïen unes pompes tèxtils que anaven molt d’acord amb la mena de peonada que desfila per escena. Un treball de vestuari extraordinari, finíssim, digne de “Noche de fiesta”. De fet, les jubilades que tenia darrere meu no deixaven de comentar-lo. Allò, més que la Sala Gran, semblava Civeles. I reien, reien moltíssim per les punyalades i dialèctiques amb les que ens té acostumats Wilde. Potser més aviat atiat per la interpretació expressament sobreportada de Teresa Lozano. L’actriu veterana aconsegueix aixecar la primera part de l’obra, coixa, plana, clàssicament introductòria a la qual una grisa Sílvia Bel no acaba de posseir algú que se li ensorren els somnis romàntics. Una cosa és la serenitat i l’altra l’ataràxia. No és d’estranyar que quan Carme Elies entra a escena concentri totes les mirades. És el glamour, la supèrbia intel.ligent, el misteri i el caràcter embolicat en setí i corbes impecables. Està tan còmode rebolcant-se en el seu personatge com ho estan la resta d’actors, la convenció de clàssics professionals de l’escena nacional. Tot un luxe que obeeix perfectament a les pretensions arquitectòniques de la sala.

«El ventall de Lady Windermere», d'Oscar Wilde. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Sílvia Bel, Carme Elias, Teresa Lozano, David Selvas, Abel Folk. Direcció de Josep Maria Mestres. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 20 abril 2007.

Literatura, sexe i coloms

Arcàdia de Tom Stoppard.

L’Arcàdia és el país imaginari, la criatura de poetes i artistes eminentment romàntics, pàtria de la senzillesa i la pau, el paradís. Un paradís com el que intenta recrear un arquitecte paisatgístic als jardins de Sidley Park. Som al començament del segle XIX i el gust de la família Croom passa per adaptar-se al gust de l’època: el seu jardí de tall neoclàssic, importat també al seu moment d’altres imaginaris, li cal una renovació. Mentrestant la filla dels Croom, sota el tutoratge de Septimus Hodge, amic de Lord Byron i enamorat de la mare de la criatura, assaja un algoritme per trobar eminentment el sentit a la vida, la predicció del comportament dels cossos, la refutació de les lleis de Newton, vaja, la realització poètica de la ciència o més aviat la realització científica de la poesia. L’Arcàdia: el país per la senzillesa, la joia i la pau.

Val a dir, però, que tot i la complexitat que Stoppard tomba indiscriminadament al text, farcit d’expressions quasi científiques, de proposicions quasi filosòfiques, que científics i filòsofs podrien trobar risibles, la posada en escena la desembossa, com qui desplega els entrellats d’un problema matemàtic. Després de tot, un treball actoral esplèndid encapçalat per la més menuda de tots, Mar Ulldemolins, ha dit àgilment un text difícil. Deu ser gran mèrit de la direcció que se n’ha sortit força bé per entomar l’aureola de prestigi internacional que portava enganda la representació, la sensació londienca d’ara farà una dècada.

Pur teatre

A les mans el suggerent tríptic de l’obra. Una mà de noia surt de darrera d’un arbre farcit d’heura i de molsa. Al revers de la mà s’hi llegeix el que sembla una fòrmula matemàtica. Seguidament, una llegeix l’esbós de l’argument i creu que veurrà alguna peça de ciència ficció, algun deix més cinematogràfic que res més, pel que té Stoppard d’oscaritzat guionista. Però no. Ens les havem amb teatre descontaminat, directe a la vena, tres hores de desplegament escènic que potser pel contrast amb l’eufòrica expectativa, van pecar de dilatades i un pèl claustrofòbiques.

Però no va ser per l’espai únic, sinó per les reiterades voltes al tema que són, moltes vegades, exhibicions de la voluntat cerebral d’Stoppard que no pas arguments resolutius que facin més lleugera l’obra. Però entenem que no pretén ser una peça lleugera. Sinó hagués passat al jardí, on hauríem observat les infidelitats amoroses de la família. En canvi, l’acció transcorre a un saló envoltat en semicercle per una immensa prestatgeria de llibres antics. Al fons, el jardí, que és el marc ambiental que l'espectador haurà d'imaginar. Com també haurà d’imaginar si realment té algun significat específic aquella tortuga que apareix i desapareix de l’ escena. Lentament. Serà una metàfora de ritme del paradís?

Però sobretot, l’Arcàdia que ha llegit Màrius Serra ha sabut portar-nos amb transparència el caràcter marcadament dual del contingut. I de la forma. De com Hannah, una experta en Byron i Bernat, un il.lustre acadèmic amb afany de penjar-se medalles d'investigador, intentin treure'n l'entrellat i elaborar la seva teoria de la confusió entre les afirmacions d'una època i els dubtes d'una altra.

La posada en escena ha sabut resoldre amb elegància la fòrmula entre el sentiment i la raó. Entre la creació artística i el descobriment matemàtic. Entre la composició del sentit i la recerca del significat. En això els filòsofs ja sabran que hi pot anar tot un univers o ben poca cosa.

Al voltant de Historia de una vida

TeatreCrítica
Lisa Morrison no és Eve Hurrington

La història és sabuda: Alumne admira mestre, mestre alliçona alumne, alumne creix, aprèn, depassa i destrueix mestre. En definitiva, la trobada entre una vida per formar-se i una altra que ja ha fet vida. Més, i el matís és important, entre les ganes d’èxit i el despilfarro de supèrbia. La gana és recol.lectora, acumula, fa rebost. La gana és caçadora, està a l’aguait, oportuna, malèvolament pacient. I a la iogular. La supèrbia, en canvi, vessa, s’exhibeix, contínuament, es gasta. I aquests són els camins inversament proporcionals que s’expliquen a Història d’una vida.

Tot hi fa joc. L’escenari, el vestuari, les actituds vitals, la regularitat de les aparicions a escena. L’escenari és senzill: la sala d’estar de la professora i famosa escriptora de relats, Ruth Steiner. Les parets folrades de llibres, l’escriptori colgat de paperassa, una finestra que s’encalla. Arriba l’aprenent. Porta motxil.la, cueta i un jersei lligat al cul. Topa amb les ulleres de pasta i els decibels de més del to de la mestra. I tot comença a creuar-se. La finestra s’arregla. L’escriptori s’endreça, els llibres s’ordenen i les trucades es responen. De cop, Lisa porta un recollit més seriós i s’ha tret la indumentària naïf. És quan Ruth arriba triomfant d’un plató de televisió, amb una elegantíssima capalina negra. Aquí, una davant de l’altra, el gegant de les lletres treu el peu de l’accelerador i Lisa empren, quasi sense voler, el camí de la usurpació vital.

Només fa allò que recomanava Maquievel al seu príncep: gaudir del benefici del temps. A partir d’ara per l’una, tot farà baixada: més i més cabells blancs, menys inspiració, menys mirada de sí. Per l’altra, en canvi, s’obre el teló de l’espectacle: tot són dades experiencials per incorporar al seu èxit. Cada vegada escriu amb més seguretat, eleva el to, es vesteix amb més elegància. Fa tot allò que s’espera d’una gran escriptora. No, més ben dit: fa tot allò que s’espera d’una escriptora d’èxit. I va desapareixent de l’escenari, el petit huracà xuclador. Només hi queda Ruth, envellida, malalta, verd-grisa. Els papers, molt contrarestats a la primera escena, quasi de caricatura, es van definint al llarg de l’obra i els personatges acaben per presentar-se en una intimitat reveladora.

Tot plegat ens feia pensar molt amb alguna altra cosa. Ruth Steiner i Lisa Morrison de Donald Marguilles són el correlatiu lletrat de les escèniques Bette Davis i Anne Baxter de Mankiewicz. A All about Eve (aquí, Eva al desnudo), ja es parlava dels camins creuats de l’ambició. Aleshores, Eva, es presentava com una mosqueta morta que, a poc a poc desplaça a la gran actriu dels escenaris. D’això, un judici contundent: Eva, la deixebla despietada i ambiciosa ha jugat brut, brut de guilla. Un comportament netament reprovable. Però Margulies dona una volta de torca més amb la seva història: quan acabem la història d’una vida, no sabem què dir-ne. Només una cosa, la Lisa Morrisson no és l’Eva Hurrington.

És evident que els llaços entre les dues fèmines s’ha anat fent forts. Però l’amistat no respon a un pla establert amb mala baba. L’acostament és un acostament que porta a reflexionar sobre el pas del temps, l’ineludible cursa de relleus que va de generació en generació.

En definitiva, l’obra respon a la representació d’una dicotomia que passa per sobre el tema (el maleït pas del temps). S’escenifica la vida seccionada en una geometria cruel: La vida que es viu i la vida que s’escriu. L’escriptura esdevé una teràpia, el mitjà a través del qual es tracta el dolor de viure i els records passen ser material transcrivible per l’estil. Si hom té una història i no l’escriu, envelleix i mor amb ell. Aquesta és la lliçó del mestre: no es pot deixar d’escriure la vida.

El moment per la senectut i el corc del temps, és quan Ruth és incapaç d’escriure la seva història. D’altra banda, l’explica a Lisa i Lisa, l’escriu. És llei de vida, malgrat el sentiment d’haver estat ultratjada, espoliada, i sobretot, arraconada. No només “li ha robat la història” sinó que no ha comptat amb ella per escriure-la.

Però Lisa no és del tot una mala peça. Lisa ara, vola sola. Lisa no destrueix la mestra, en continua l’escriptura i la perpetua. Per això Lisa Morrisson no és l’Eva Hurrington. Només porta fins a les darreres conseqüències el primer consell que Ruth li dona: “Escriu, escriu! Quan expliques les històries evites l’obligació d’escriure-les”. I doncs? Magister dixit.

“Historia d’una vida” de Donald Marguilles.
Direcció: Tazmin Townsend.
Intèrprets: Luisa Martín i Sílvia Abascal