Filosofia per a ciutadans

Al voltant de Què ens expliquen? Com interpretar la informació de Salvador Alsius + Isidoro Aroyo+ Arcadi Espada+ Josep Gifreu + Josep-Maria Terricabras

Estar à la page... millor

A la proposta orquestrada per Josep-Maria Terricabras hi comparteixen llom Arcadi Espada, Josep Gifreu, Salvador Alsius i Isidoro Aroyo. Com interpretar la informació? Ells ens ho diran. Els experts, els més atents, els que tenen el cap més ben moblat a diferència de la majoria de ciutadans-devoradors-de-notícies. Ells ens explicaran els mil matisos sobre els quis, quès, ons ,coms i perquès que porta com una cara oculta, el que és notícia.

Com si la informació estés escrita en clau hermenèutica. Com un text xifrat el codi del qual només en són coneixedors alguns experts. Per això caldria un manual d’ús per llegir diaris o escoltar les notícies. Una manual d’ús com aquest que dins de “Filosofia per ciutadans” toca directament l’esfera de la responsabilitat ciutadana: “Pensar millor per entendre més; entendre més per actuar millor.” La màxima, d’aquesta manera, se situa en una esfera diferent de les que podem trobar a llibres d’autoajuda. No hauríem de llegir el “Com interpretar la informació” com si llegíssim “com deixar de fumar” o “com conviure amb una sogra amb mala llet”. Aquí no, aquí es tracta d’exposar qüestions que fan problema entre la informació periodística i l’actitud ciutadana i, alhora, desvetllar el sentit crític. I d’això es tracta el malsonant però benintencionat “pensar millor”, d’un sentit crític enraonat per saber “com interpretar la informació”. Pensar millor en tant que a ciutadans dins del marc de la societat de la informació.

L’esperit de les lleis

En una societat on la informació ens surt per les orelles, caldria fer una mica allò que s’aconsegueix entenent la llei en el marc d’un dret negatiu. No un camp obert, no un campi qui pugui. Sí, en canvi, un camí tàcitament marcat dins el qual poder exercir el nostre dret a ser informats. És a dir, en l’absència explícita de lleis positives que regulin el dret a la informació, aquesta manera de pensar ens ajuda a entendre millor les escletxes que trobem quan, per exemple, ens plantegem si realment ens interessa la informació que rebem; o si aquest interès ha d’obeir a un interès públic o privat nostre, com a destinataris de la informació. No es proposa un control directe sobre la quantitat o la qualitat –això ja dependrà de la destresa del periodista- sinó més aviat es mostren dubtes respecte el dret a l’accés il·limitat a “la cosa”, “la informació”, el fet, la notícia.

Realitat i informació.

Fet i notícia, però, són dues coses diferents. Si enumeréssim un a un tots els fets del món, explicaríem la Realitat... la Realitat per a ulls solars. Jo no en conec cap d’ull solar, a part de la meva veïna, la sra. Montserrat. Ho veu absolutament tot, objectivament, des del seu mig metre de visió deshumanitzada. En definitiva, si com a homes només podem conèixer en perspectiva, com a ciutadans també podem conèixer a través de perspectives relativament contrastables i d’interès comunitari, a través de notícies. Si triem, elaborem, presentem els fets ( i ja fa estona que hem sortit del pla gnoseològic) estem creant notícia, coneixement d’un coneixement. Posant en marxa el joc de llenguatge de la veritat informativa, un coneixement d’un fet del món que el ciutadà com a portador d’uns drets es mereix saber.

Però què és notícia i què no? Això no depèn del valor del fet per a la vida ciutadana, sinó d’uns barems editorials que escapen al control dels redactors i del venerat dret del ciutadà a ser informat d’“allò que interessa”, “d’allò que és noticiable”. Alsius, en aquest punt però, dóna tanta importància a aquesta mena de macrosedassos estructurals com els que atenyen a voluntats de les plomes. Malauradament són bastant més gruixuts, bastant menys poderosos. Sí, aquests, aquests...els de la professionalitat, els de la qualitat, els de l’eticitat en el tractament necessàriament interpretatiu que rep la informació (d’això últim en parlarà Francesc Burguet a Les trampes dels periodistes, no us el perdeu).

Veritat i informació

I parlant d’Ètica, Arcadi Espada intenta fer un touché als ciments de les dinàmiques perverses que es creen amb la societat dels mass media. Al seu apartat, ofereix les no set, sinó setze diferències entre fet i opinió, és a dir, aclarint a la resta de mortals, d’arreplegats, de doctorands, el problema de la veritat informativa. Ai! La veritat! Jo ja em pensava que continuaria la dissertació filosòfica que Alsius havia emprès amb la Realitat. Però no. Aquí ens parla de la veritat i de la mentida, del remor, de les notícies falses. I d’allò que ens fa tanta falta als filòsofs recent llicenciats, casuística. Casos per estar à la page no dels manuals sinó d’altres veritats i mentides que es diuen i corren pel món de fora de la bombolla universitària. Casos per poder opinar dels casos que tothom opina.

Prenent-me un : bulo d’un policia que havia matat un nen a Roma durant un partit de futbol. La seva reflexió: Un Gir graciós respecte el perquè la notícia havia de ser falsa per nassos. Parar el partit de futbol si que hagués provocat algun assassinat. On s’és vist parar un partit de futbol? Per tant, senyors, estem davant d’una notícia falsa. Les premisses:

1) el remor fals el va estendre la gent.

2) el govern també estén remors falsos i

3) la gent menteix més que el govern.

Hem de creu-re menys “el que es diu” que el que “es diu des del govern” (com si la frontera fos tant clara... en fi.)

El sil·logisme brillant i paral·lel: si una mentida ciutadana té més credibilitat que una mentida governamental, cal alliçonar als ciutadans a no creure en el que els ciutadans diuen. Sospita permanent! “lliçó necessària i de benèfiques conseqüències imprevisibles”. Laudeamus igitur.

Rates traïdores

Aquesta és l’actitud crítica que proposa Espada. Tota informació pot estar sotmesa a dubte, sistemàticament (això és diferent que ser crític). Que el periodisme no s’ocupa dels homes diu, (ara acota i es posa filosòfic tot citant a Stephen Frears) que tracta amb els “fets dels homes”, amb “les siluetes de les persones”. I com que les ombres no són homes, el periodista no els deu res. Que les filiacions són entre persones, entre iguals, no entre imatges i persones. Cap feedback ètic entre el periodista i la persona sobre la que escriu perquè en darrera instància, no parla d’ella, sinó sobre el que fa, el que projecta. Dient “Sóc periodista” estem al cap de carrer. Identificant-se com a periodista, ja es dona aquest pacte tàcit per entès i acomplerts tots els deures ètics. Pots mentir, pots faltar, fins i tot pots dir la veritat! I “fac et excusa” i redacta, redacta i redacta. Que, malgrat tot, mou tant o més negoci una opinió descarnada però reeixida, que un fet contextualitzat, contrastat, “ben reconstruït”.

No hem acabat de trobar en l’explicació l’estri intel·lectual per saber garbellar veritats de mentides. El quid és que no les podem diferenciar des d’aquesta concepció del periodista (de rata traïdora, que avisa, però traïdora.). En el context en el que ens deixa Espada, més que la veritat, trobaríem a faltar ... el criteri. Per trobar-lo hauríem de passar directament a l’epíleg. No donar carnassa pel debat sinó raons pel diàleg. Gràcies a no sé qui però, hi continua havent espai pels dos. Que “ Què ens expliquen?” Notícies que es volen netes d'opinió, el dimoni pelut. Notícies que se'n saben genèticament deutores. I ¿Com ens ho expliquen? uns hibriden la opinió amb el criteri i ho mostren honestament, d'altres no.

Finalment la filosofia ha servit per alguna cosa. QED! Ciutadans! ara ja tenim, almenys una manera més clara i distinta del què fem quan ens informem. La cosa comença a través de l’interès –moral o amoral- del ciutadà, viu de la –valenta- confiança en el periodista i s’enriqueix amb el tractament que fem de la informació com a coneixement, interpretat, des de perspectiva, entre la opinió i el pensament. En definitiva, pensem, interpretem millor la santa informació si sabem què té “això que ens expliquen” de propaganda, de consens, de servituds, de parany periodístic. A quins poders, amb quines imatges, a quins mercats, a quin tipus de ciutadans.