La innocència es compra un GPS

Com podia recórrer tants camins sense perdre’s? A la pobreta Innès li havia agradat durant un llarg període de la seva infantesa d’escriure poemes. Coses curtetes, tancades i ritmades. Com una cançoneta d’ocell de gàbia. L’innès era tant petita i malaltissa que si la posaven a contrallum semblava que se’ns desfés de transparent. Talment com feta de retalls d’hòstia. La llum l’agredia com un àcid i sempre havia d’anar oculta sota mil capes de roba, gorres i barrets, porxos i gelosies, res d’intempèries celestes. Cap atmosfera que no fos degudament preparada, de tupper, de sagrari. A més, havia resultat ser somnàmbula i una nit es va despertar enmig de la ciutat. La seva ultranit eren les 9 del vespre de l’horari convencional. Ja devia tenir uns 15 anys aleshores i eren les passades les 3 de la matinada.

Gran Via. desèrtica. Com 28 dies després de la mort del món. Una sirena se sentia de lluny. Frenen bruscament dos, fins i tot quatre rodes sobre l’asfalt que xiscla, que es crema mentre el clínic beep del camió de les escombraries patrulla el contenidor. Els ciutadans dormen, només queden despertes rates, papers que el vent de western arrossega per les voreres, un guarda de seguretat. L’heura de nit d’immobilitat i de silenci trepa des del subsòl victoriosa del clavegueram fins a la novena planta del bolet, l’hipergratacel. La Innès porta una camisa de dormir blanca, com de nina de vitrina. Descalça i cargolada amb la mosquitera d’organsa que li envoltava el llit. L’arrossega, núvia, quasi cadàver, fins al vell mig del ceda el paso. S’arrauleix dins la marca del triangle, allà, tombada al melic de la gran avinguda. Es desperta. I el context no li faria canviar el costum d’escriure allò que havia somiat:

Tot podia arribar a tremolar amb les campanades del rellotge de la sala grossa. Des del llit elefantiàsic ni m’atrevia a sobrepassar els límits dels llençols. Aquell dang dang metàl·lic semblava que mossegués fins l’últim racó d’espai fosc de la sala, foragitant rats penats que suraven la plaça, sacsejant les bigues poroses de corcs fins el moll. De bell matí ben segur que el menjador apareixeria ratllat de pols de fusta.

A les nits perdudes com aquelles, el cabdal lil·liputenc del torrent s’assemblava al d’una cascada de grills. I els grills eren cornetes d’una processó d’homes del sac, carregats de llimacs i de papus-tisores. Aleshores, repassava què devia estar fent la resta de mobiliari. L’oreneta rescatada, a la panxa d’algun gat. Els coloms pudent entre el bigam de l’ala abandonada, entre la sala de les abelles agudes i la del bon pernil, el pebre i la sal. Els pares, a l’habitació de la caixa de música vermella, on hi solia ballar una ballarina, un home vestit de frac i un mirall. I entre les tres habitacions buides que ens volten tal cavernes, voleiaven cortines blanques amb farbalans. Traspassaven amb el vent els finestrons. Semblava talment com si un esperit de llir s’asseiés al festejador de la finestra, vigilant-nos…una filera de cadires de barber fent malabars sobre un terra poc estable que grinyola en pensar-lo, una corrua de pupitres d’escola verds i un celler amb una taula apostolar, més ferma que els ciments del casal. Tot disposat en perfecte ordre lògic, lògic d’Alícia o d’Os. Només quedava un altre despropòsit gravitacional. Abaixar el cap i mirar al terra que sempre era moll d’un cotó fluix que no ho era. La mare havia estat collint-ne tot el dia. Aquelles llambordes eren camps de cotó.

Però tot ho adormia l’olor de pedra, d’ombramolssa i d’humit de safareig gelat, que no tenia res de tenebra, la tenebra dolça de carrers de pam. Que l’aigua era blanca de lluna, vibrant de cap-grossos, picada d’estels. Picades les pomes grogues amb gust de pera, picats els ullals de llop i les avellanes. Si m’havia precipitat enumerant massa depressa, les fulles de la mare de déu, que semblaven puntetes de vestit de nina, m’empastaven l’hortigada i prenia el vent nocturn enfilada entre la cabellera del desmai. Ja no em coïen els genolls pelats, em feia les trenes i em passava la llengua per forat de les dents. Quatre cireres penjades a les orelles i una corona amb les flors de maduixer… em deslliurava lianes avall del desmai i clavava la galta als gronxadors de davant del paller prohibit. Per l’antic abeurador s’hi podien veure tràmecs, destrals, rastrells i mil objectes inconeguts de serp i de poma vermella. Allà arribats, la figuera i la llet feien de sucre la temptadora metàl·lica, perdia el compte i m’adormia. Cargolada entre la suau llençolada blaucel d’algun esguard que ja no hi era. Unes inicials brodades just a sobre del nas vermell de sol i de piscina. I amb el nas ja havia comptat més de cent cabretes, tantes com gotes de cristall de l’aranya preciosa que encara tremola…

Recull les coses de l’asfalt. S’incorpora i mira al seu voltant fent un gran badall. Espera que el semàfor es posi verd. “Verd!“ Torna a casa fent saltironets i cantant una versió pop de “l’àngel de la guarda”. Ningú se n’havia adornat. I en l’estona que havia estat ajaguda enmig de Jaume primer, no havia passat cap cotxe. Passa per davant de la casa de cultura. Hi fan obres i hi ha un passera de fusta. Grinyola. Cedeix. Però ella és a l’altre costat: “ups!” exclama portant-se la mà a la boca. Somriu. Camina, accelera el pas, torna a fer saltironets. El cementiri de les excavacions del santa Caterina ressonava la seva cantarella infantil quan va caure una bastida. Els desastres sempre li passaven de llarg. I anés on anés mentre estava adormida, no es perdia mai. Sempre trobava el camí per tornar. Devia ser la claror escolant-se entre els puntets de la persiana, la que li havia ensenyat a llegir amb més precisió les línies de referència. Veia el mon com si jugués a barcos. S’havia acostumat a llegir-lo, a jugar-lo, mirant-lo a través de l’enreixat quadricular de la finestra. Puntejat, gràfic, concentrat i protegit. Com un mapa del tresor, que es dibuixa i s’interpreta. “Millor que un gps –pensava- que els gps em farien passar per llocs amb massa llum per mi”. La casualitat i un sospitós rastre de plomes blanques s’associen a favor de la seva miraculosa supervivència. Santa innocència!