El tedi

Tornàvem de fer el cafè a la rambla. Era un diumenge dels de suspensió, no dels d’avorriment. Semblava que en qualsevol moment hagués de passar alguna cosa. L’adveniment d’una bona noticia que trenqués el tedi que vindria amb el dilluns. Ai! el tedi... quina paraula. Recordo la primera vegada que la Marissa la va sentir:

- “Tedi has dit?”

- Sí, tedi. Què passa!

- Sembla el nom d’un paio d’aquests que surten a les pelis de terror adolescent. Sol ser un graciós i negre o un estúpid promiscu i blanc. El Teddy blanc li convé morir per dos motius. Primer, per la manca de sobrietat anglosaxona. Segon, per l’anòmal èxit sexual del nordamericà mig. El Teddy negre ha de pagar encara per ser negre i a més tenir sentit de l’humor. Als Teddys els solen matar abans que a ningú. Quan són feliços fent alguna cosa pròpia d’aquelles que es fan abans de morir. Aleshores moren. Tot seguit una rossa sol cridar: Teddy, Teddy! Oh! no! Teddy!

Amb el so de les paraules, en fa excursions i sempre fa tard quan quedem. Per això, amb el temps, he après a citar-la un quart d’hora abans i a no fer servir paraules com ara “tedi”, “concupiscència” o “proteic”. Però això ja ho deu saber. El que jo no sabia, era la seva petita obstinació amb les finestres. Vaig descobrir el principi i la fi del seu voyeurisme especial el mateix dia. El dia que em va explicar que seguia amb regularitat la vida de les finestres. Tenia classificades fins el moment tres finestres. La seva obra taxonòmica avançava lentament. Sabia de la vida d’una funcionaria d’universitat, d’un home-barret i d’un que fumava pipa.

La finestra més commovedora va ser la de la funcionària. A la facultat no se sabia ben bé què feia. Se sabia, però, que li deien “la truja”. Hi anava als matins, intentava entorpir al màxim els tràmits administratius i si podia, deixava anar algun moc als estudiants. Que per això es devia treure les oposicions, perquè ningú la mogués del seu femer. Vaig saber de seguida a qui es referia. “Ah! aquella truja!” Aquella tarda jo mateixa, m’havia recordat com a mínim dues vegades de la seva mare. Doncs bé, per casualitat la va veure entrar a casa. Sortia al balcó i mirava passar parelles d’enamorats, coloms que festejaven, gossos que s’ensumaven el final de l’esquena. Les mirava com qui mira un vestit car a un aparador car. Estava tant fixada en mirar parelles que no veia la Marissa plantada al mig del carrer, mirant-la a ella, Julieta obesa i malcarada. La funcionària no rebia visites ni sortia ningú a fer-li companyia al balcó. Pobra noia, aleshores entenia una mica que poc li costava ésser desagradable... Mai més li diríem truja, a partir d’aleshores seria la “pobra truja”. Cal fer-li justícia.

La commoció veritable ve amb el cas de l’home-barret. Arriba feta un cromo i em diu que ha passat una cosa horrible. L’home del barret, el que duu barret i sabates lluentes, és mort.

Mentre feia tard d’una altra finestra, li va passar pel costat un tictac de talons quasi de senyora. Els ulls se li’n van tot darrera. El calçat, el llustre, i el barret, tots tres, es fiquen a l’escala de la porta monumental. Ja tens la Marissa parada enmig d’una bassa. Mentre s’espolssa els peus i despotrica busca amb el cap el destí d’aquelles petjades. L’home del barret ja és a dins. Encén el llum de l’estómac de la llarga balconada que dóna a la rambla. Fa aquell curiós tintineig de pensador, endavant, fent-se visible des del vidre, enrere, desapareixent entre la llum esmorteïda de l’habitació. De sobte es queda a mitja distància, dempeus, d’esquenes. Es treu el barret, s’asseu, s’acota. És aleshores quan la Marissa deixa de veure’l. Veu, en canvi, que la llum de flexo s’apaga i comença una llum de televisor, blava i a destells, que va emplenant l’habitació. Era el camí habitual de l’home-barret. Però aquell dia es va quedar dret, tant dret que els peus no li tocaven a terra. La silueta es balancejava lleugerament, com la d’un rastell de tomates. Mentre l’anaven il·luminant els cops de llum de la pantalla, quin desencís: el barret no havia passat pel nus de la soga.

-Creus…la soga?

-Sí.

-Quin horror! I què has fet?

-Res.

-Res?

-Res.

Mentre retallava la silueta del penjat li deia que hauria d’haver trucat la policia. Esperava, altrament, que algú més aixequés la vista i atengués l’inèdit de la seva finestra. Però no tots els ulls són com els seus. Ni les finestres els hi són fanals ni els ulls els tendeixen al comportament dels insectes. Els ulls dels altres pesen i són a l’asfalt. Són a terra.

Al terra dels carrers hi ha als ulls. Ulls, també, als aparadors o als boulevards o a un punt de fuga ben precís. Visualitzant un el destí pel que s’ha enfilat la ruta o el cul d’alguna noia o el cigarret d’algú que, malgrat tot, fuma. Tot per a no mirar als ulls als altres, per pressa, per vergonya, per pietat. Ulls a tot arreu, fixats, com ancores clavades al final del seu trajecte. Ulls a tot arreu menys als ulls.

El carrers, d’aquesta manera, es converteixen en un trànsit estrany de bombolles. ¿Què ens hauria de passar perquè alcessin la vista, miressin la finestra, aquella finestra, i atenguessin que hi ha el llum encès, que l’ombra humana no toca de peus a terra. Que és un penjat. Que és mort. Mirar més d’un segon per veure que no es mou. Notar l’anormal levitació del cos pesant que oscil·la…Massa coses.

Jo pensava tot això mentre la Marissa estava absent mirant l’Onyar carregat de pluja. Feta un cabdell xiuxiueja en circuit infinit una pregària. Com esperant un vaixell que mai arriba. Se li ha fet un horitzó de mar just on el riu s’escapa entre el pont de l’Eiffel. No se li acaba el temps per contemplar-lo. Una tendresa feréstega... li ha creat un altre univers d’ingravidesa per la mirada. Camina hores mirant per terra. Algun dia hi trobarà alguna cosa de valor, una arracada perduda, una moneda o alguna peça de roba despresa d’algun estenedor, d’alguna finestra.