Johnny Daltònic

El despatx estava ple de fum de drum. El detectiu John Arbukle tenia els peus al cim de la taula. Era una taula de billar reconvertida en escriptori. Els peus al cim de la taula, la cadira reclinada, la cigarreta a la boca, una copa de Four Rouses a la mà. Balanceja el líquid com si s’hagués d’untar a la copa. Se la mira com qui es mira una pedra preciosa. Com mirava la Rubbie Virens. No com tothom se la mirava. En John Arbukle tenia un problema.

La nit del vint-i-sis de gener nevava. De fet portava nevant tot l’hivern. Des del restaurant japonès semblava talment que caiguessin flors de cirerer. Es va obrir la porta i amb la neu i el vent va entrar la Rubbie Virens acompanyada. El senyor li treu l’abric, ella se li agafa del braç i s’endinsen a la sala com uns nuvis. La taula en ple va fer-se muda. Ni mastegaven. Només els ulls sobre aquella bellesa rossa. Un anunci de Cocó Chanel. Més. Essència de feminitat de Hollywood, en flascó daurat i vermell, en estoig de vellut, entre randes de seda, de satí, d’organsa. El que els ni els començals del Nippondeluxe ni cap habitant de Medion City no sabien és que la Rubbie Virens era el focus d’una epidèmia. Una plaga terrible s’havia vessat per tota la ciutat i amenaçava a extendre’s enllà dels seus límits. Es tractava d’un virus gens nociu però que s’instal·lava de forma endèmica a la retina. El contagi era via ocular.

De mica en mica i sense fer presència en la consciència pública, la població només distingia dos colors, el vermell i el verd. La resta, desapareixerien de la memòria perceptual... I és que no només distingien el vermell i el verd entre el blanc i el negre que havia esdevingut tot l’espectre, sinó que delejaven aquells dos colors com uns autòmats. Un virus gens nociu per la salut superficial, la de planta i d’animal, mortal per la voluntat de l’home i del ciutadà que quedava subjugat en la percepció i en tots els seus processos del “veure com”. Així, cada semàfor vermell era més fermament obeït. Cada noia d’ulls verds, cada pèl-roja, tenia un nosequé que feia girar. Cada corbata vermella es mereixia una reverència. Les roses van sextuplicar el preu. Les maduixes, cireres i tota mena de fruita que participava de la gràcia tonal va passar a ser ambrosia. Així, l’herba, els arbres i els parterres es van santificar. Una nova religió va acaparar la fe dels ciutadans i una nova pregària anava passant de boca en boca més ràpidament que l’epidèmia primera. Contagi retroactiu: no només s’esborrava la memòria visual, i és que la memòria dels ulls s’omplia de nous i renovats ancestres. Deia així:

“Lloem el roig i el verd, que són la nostra inquietud i la nostra esperança. Oh! presències que no sou en totes les coses i que emergiu de les coses determinades bones per nosaltres. Perdoneu la nostra la nostra finitud, nosaltres que vam poder escollir ser déus del blanc i el negre. I no permeteu que una altra elecció es brandi sobre la nostra voluntat, salveu-la de quelcom més gran”

S’havia fundat un nou origen: l’esperança, el verd, ja no remetia, així com esperonava l’antiga fe, a una promesa messiànica. El messianisme, S’havia convertit en un pastoratge de tancat. Verd, verd de gespa segada. I el vermell, l’antiga passió occidental s’havia refet en el color de la serenitat i la calma espiritual. Així, verd i vermell eren colors fundacionals. I ja se sap, ningú explora ara enllà del ciments de la civilització.

Nelson Goodman, el nou gurú de l’hirperdeterminisme, deia el seu sermó dominical enfilat al porro de la plaça del porro. Cada diumenge hi havia aglomeracions per poder sentir el guia del verd i del roig. I demà seria diumenge.

Com cada diumenge, el detectiu John Arbukle va tornar a posar-se el tratjo dels festius, per anar d’incògnita entre la mudada ciutadania. Volia buscar un sentit al canvi sobtat de tots els colors dels aparadors, dels aliments, dels discursos, dels gustos. Conspiració! cridaven els seus instints d’escrutador... Què no quadrava allà? Què era allò que havia homogeneïtzat el paisatge? El paisatge en tots els seus aspectes! Paisatge gris de presències, de creences, de valoracions, de comportaments. El gris ho abarcaba tot i per tot habitant de Medion City semblava, en canvi, viure un renéixer d’una nova pluralitat, sentir-se novament lliures i tranquils: tranquil·litat i llibertat d’hortet. Talment, un món feliç. No hi havia tragí. No hi havia tràfic. Ni aglomeracions als transports públics. Tot era literalment gris, gris d’ordre gris, gris de pedra.

Una estranya teoria ja l’estava començant a envair. Pensava que si no veia verd i vermell, allò verd i vermell es tornava gris i per defecte de vida, pedra, gàrgola, estàtua... per uns moments es creia posseir una mirada medussant. Pobre daltònic excepcional! S’acosta a les voltes de la Plaça Freedom, a la fruiteria. Totes les peces sempre tan ben posades, amb aquella olor de mercat. Visualment semblava Pompeia. Sempre li semblava sense massa color, sense massa contrast, però Pompeia no. Caparrons de fruites coberts de cendra, grises, vull dir. I les velles donant-se cops de colze per prendre’n un grapat de les d’oferta. Evidentment les veien vermelles. Aparta un parell d’àvies com en Neo fa amb les bales. Arriba a l’estant del que a l’escola li havien ensenyat a classificar com a “maduixa”. Pren el que per la forma li’n sembla una. Li clava la mirada. L’altra mà, enfonsada a la butxaca de la gavardina, palpant el zippo de la sort. Al zippo hi havia inscrit: “in love we trust”. I per amor a la veritat va voler trobar-li una conclusió a tota aquell trastorn que percebia arreu. La conclusió: El focus no era ell, el seu daltonisme no afectava els objectes. Havia mirat prou estona la maduixa fins que una dona li va prendre dels dits. “Si no la vol, me la quedo jo!” I se la emplastà contra els llavis com un òrgan de sacrifici. Val, hipòtesis al·lucinògena descartada. Però n’atacava una de surrealista: des de quan aquella bogeria pel vermell!

El detectiu John Arbukle tenia un problema. Un problema a part del daltonisme paranoide. És que havia arribat a l’atzucac de l’investigació. I estava sol. Més sol que mai perquè diumenge era el dia del senyor. I el senyor fa moltes coses menys companyia.

Aleshores, quan tot sembla perdut, quan allò ja no semblava tenir cos d’investigació s’ofegava també amb la mort del cigarret, va treure una piruleta de la butxaca. Deixaria de fumar. Almenys faria alguna cosa de profit. Treu l’envoltori. La llepa amb desgana. L’escup a terra. Encén un cigarret. Un nen que no aixecava quatre pams de terra, l’assenyala i crida: “perquè no es menja el vermell?” no s’escup el vermell!”

-Aviam nen, -s’ajup. Cull la piruleta i s’acosta la màquina de cagar amenaçant-lo amb la llaminadura ensalivada- quin color hi veus aquí? – li acosta a la cara...-

-Vermell de Déu, senyor – diu el sac de mocs amb el to que es respon una taula de multiplicar-

- Ah! “vermell de Déu”, és clar, és clar... com que “vermell de Déu”!??

En Johnny va pronunciar l’oclusiva amb tanta força que va semblar un tret. I la criatura va fugir plorant com si s’escapés d’un fantasma. No n’hi havia per menys. Quan el John Arbukle s’ofuscava, semblava un posseït. Serrava les dents amb tanta força que feia escruixir. Talment el xerric d’ungles a la pissarra. Respirava pels narius amb força d’olla pressió, de brau a punt d’embestida. Els ulls se li atmetllaven encara més i quan els tenia al límit de l’emprenyada se li injectaven de sang...aleshores va recordar que ell no veia el color de la sang. Quan en John Arbukle es posava pensarós s’estirava el lòbul de l’orella. A vall, a vall, com una talla de déu africà. Deia que allò el relaxava, que l’ajudava a concentrar-se. –Certament!- exclamà. Va trobar la solució al problema: agafa el bloc de notes, l’apunta i s’encén un altre cigarret.