Carta d'una desconeguda

Recordo que , casualment, era al bar de lletres perquè plovia a bots i a barrals i no tenia ganes de creuar el claustre. No almenys per assitir a tres hores magistrals de filosofia de la ciència, o filosofia del llenguatge... ara, també casualment, no ho recordo. A la carpeta inflada d'apunts hi sortia un llibret prim que una companya m'havia quasi embotit. El llibret, segons ella, pertanyia a aquella raça estranya de llibres bàsics, als "must have" de tot fons de llibreria d'una lectora com cal. Ella era una noia, si més no, apassionada. Llegia els seus llibres com jo em menjava els croissants de xocolata en èpoques de dieta. I vaig creure convenient obrir la primera pàgina per veure si part d'aquella passió per una lectura podia substituir les ganes de grasses saturades amb cafeïna. M'havia creat moltes expectatives, allò era "la lletra més pura que mai s'hagi escrit". I així, llegia aquest inici de la carta d'Stefan Zweig:

"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixaràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaras obligat a donar-me cap resposta..."

Tres ratlles que auguren l'exploració d'una vida apassionada, diuen, "d'un amor que hauria pogut ser però que no va ser mai". Vaja, tremendo. Vaig tancar el llibre, vaig partir el croissant en dos i el vaig ofegar com la psicòpata de Zweig, al cafè amb llet.

Vaig classificar el text com una cursilada intrascentdent i inversemblant. Potser no era el moment per llegir-la. Potser no havia estimat prou com per entendre-la. Potser no havia estimat com la meva companya que me la recomanava tan fervorosament.

Van passar els anys i al Borràs en feien l'adaptació teatral. Hi havia actrius de primera plana i em feia il.lusió veure profunditats. Entrem, contemplem, es tenca el teló. Fets una piltrafa i havent esgotat tots els cleenex circumdants, sortim de la sala. A en Sebi li va encantar. I jo estava il.luminada. No, allò no era cap cursilada intranscendent. Però era romàntic? Viure tota la vida enamorada d'algú que ni tan sols es coneix? passar les ignomínies hagudes i per haver per amor? Fidel, silent, obstinada de rectitud fins la mort? oi tant allò era romanticisme en estat pur!I com totes les pureses, feia por! Allò era el retrat d'una psicòpata! Quina por una dona com... exactament com la tetradona que va aconseguir Bernués a la posada en escena del text. Vilarassau, Marco, Miño i Olcina s'anaven incorporant a l'escenari com fantasmes. Parlaven entre elles. Com un diàleg d'identitat intertemporal, de mort al purgatori. Resultava interessant.

La psicòpata jove, Carlota Olcina, va vestida de nena, arromengant-se indiscriminadament la camisola horrible, volent semblar una adolescent amb patologies prou madurades com per ser patides per una menopàusica. Feia de jove. Havia d'interpretar la puresa i tota l'embranzida de l'amor. Irracional, inconscient, fantàstic. El que alça i realça ídols. Pensant-ho bé i mirant-ho així, tampoc va ser tant horrible el treball actoral si és que era quelcom horrible el que es volia transmètrer. Horror perquè estem parlant d'una dona malalta i val més que ho diguem clar. La pura passió no és quelcom bonic ni saludable. És aterradora i espanta. I per més que hom faci de la passió "el motor de la seva vida", la passió no pot passar per sobre de la vida. Però el text no diu això. El text és simplement brillant, amb tota la grandesa del patetisme grec. Tant lluny de la versemblança com l'amor del romanticisme.