Censures i altres criatures

També som conscients que, en informació, “tot no es pot donar”. Però què es dóna i què no? Qui és aquell que tria allò considerat subversiu o inconvenient pel bon funcionament de la pau social? Qui és el director d’orquestra d’aquest “món feliç” informatiu?

Hi ha qui diu que també és censura:

- La supressió d’accés als mitjans de dissemniació per part d’agències guvernamentals (com ara la Comissió Federal de les comunicacions a EUA )

- Un diari que no publiqui un comentari amb el que no està d’acord l’editora.

- La negativa d’un editor a publicar un autor.

- Una sala de conferències que prescindeix dels serveis d’un orador en particular.

- Una ràdio o una televisió que no permet determinades opinions de determinadissims tertulians.

Jo no entraré en si això deixa o no de ser censura o si se li vol dir un nom més políticament correcte i de moda... com era? Ah sí! ”Un derecho legítimo del dueño a determinar el uso de sus bienes, consecuencia lógica del derecho a la propiedad.” diu Ayn Rand. És clar, clar com l’aigua, que una cosa és censura i l’altra prendre’s al peu de la lletra les llicencies de monopoli que otorga l’estat i empreses amigues, en el camp de les emissores radials i televisives, la bóta d’on raja el mam del seu finançament. Clar com l’aigua.

En definitiva, sempre quedarà baixar al cafèbar o en intersolitari, entrar als “refugis de dades”, als sistemes per a compartir arxius, com ara freenet. Sempre quedarà cert descarament civil alhora de veure i parlar del món, alhora de posar la cosa una mica difícil a la censura, a tots els derivats de la retòrica de la desinformació, filtracions, rumors, sondeigs, a totes les variants del hoax, o com es digui.