En una primera lectura de l’obra d’art en l’època de la reproductibilitat tècnica, destacaríem la pèrdua de l’aura que segueix a la reproducció tècnica, sobretot pel que fa als dos gèneres artístics moderns per excel.lència: fotografia i cinema. El que es constata és que aquell ara i aquí han canviat molt més que l’edat de la mirada. La història de les formes de la sensibilitat anuncia una ruptura revolucionaria i la transformació estructural de l’ obra d’art. L ’àngel de la història ens pronostica molt més que l’obertura d’un escenari: el progrés i la ruina. Canvis estructurals deguts a la natura objectiva de l’obra d’art i les noves formes tècnicament mediades de percèbrer la realitat.
Si l’art era expressió de vida, mai la vida tant com en aquesta conjuntura havia expressat el seu carácter enrunat, decadent…tràgic. Si més no, amb la pintura i el dibuix conservabem la clara definició entre els límits d’allò real i d’allò en l’obra, entre l’art i la realitat. L ’art es distingia en l’armonia, l’autonomia, l’organicitat… què caracteriza l’art en l’època de la reproductibilitat tècnica? La fragmentació.
Es descriu el pas de l’organicitat a la fragmentació: el sentit es produeix a partir de la interferència, una relació que treu el receptor de l’autisme on havia estat sotmès i el fa creador del sentit que l’obra expressa. (relació mimètica de la paraula creadora que l’home establia amb les coses de la que parlava Benjamin a Sobre el llenguatge en general i el llenguatge dels homes) D’aquí la importància del caràcter fragmentari, obert, muntat de l’obra d’art: fer entrar en joc el receptor, una col·lisió d’horitzons.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada