El paper sensible

Quan Benjamin cita Tristan Tzara fa alguna cosa més. Tota una declaració d’intencions de la que pararà esment al moment que viurà l’obra d’art en la conjuntura de la reproductibilitat tècnica “Cuando todo lo que se llamaba arte quedó paralítico, encendió el fotógrafo su lámpara de mil bujías, y poco a poco el papel sensible absorbió la negrura de algunos objetos de uso. Había descubierto el alcance de un relámpago virgen y delicado, más importante que todas las constelaciones que se ofrecen al solaz de nuestros ojos.»

Si amb la Petita història de la fotografia, havia escrit un assaig de genealogia dels conceptes que comportava per “l’ara de la cognoscibilitat” la tècnica fotogràfica, a l’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica, desplegarà “repetellant la història a contrapèl”, el que suposa l’assentament del mode de percebre que vindra amb el cinema i la fotografia per a l’obra d’art.

Per copsar la situació que la societat industrial crea per l’art cal un nou model de sensibilitat perceptiva que caracteritzarà a l’usuari d’aquests productes culturals, del públic, del receptor. (Des d’aquí entenem la controvertida posició de l’objectivitat crítica que pretén Benjamin: ni tecnofòbia ni tecnofília, sinó la descripció perspectiva d’aquesta novetat al seu suara ara, al seu “ara mateix” parafrasejant el poema de Martí i Pol.) I l’ara mateix és el moment per l’ensomniament col.lectiu, un reencantament del món urbà ara amb nous déus “Déus absorbits per la negror dels objectes d’us” dels que ja parlava Tzara.

Si havíem escrit la història del gust amb la història de l’art, ara toca viure el revers de la tècnica: allò que des del gust en diria “mal gust” però que és simplement el reflex de tot un itinerari de “l’empobriment de l’experiència”. Una nova physis del món dels objectes de la tècnica. La tècnica en el món de la mercaderia ens ensenya una nova manera de mirar: consumint la imatge de les coses tot dissolent la distància perceptiva (allò que era l’aura[1]) que possibilitava l’art. La mirada sobre aquestes “petites coses” d’efecte bell ens afecta tal una evocació (en Proustià). Què passa? S’ha produït un reencatament de la societat a través dels productes culturals.

---

[1] Si alguna cosa caracteritza l’obra d’art és l’aura. “¿Pero qué es propiamente el aura?” Una trama muy particular de espacio y tiempo: irrepetible aparición de una lejanía, por cerca que ésta pueda estar. (...). Hacer las cosas más próximas a nosotros mismos, acercarlas más bien a las masas, es una inclinación actual tan apasionada como la de superar lo irrepetible en cualquier coyuntura por medio de su reproducción”. Día a día cobra una vigencia más irrecusable la necesidad de adueñarse del objeto en la proximidad más cercana, en la imagen o más bien en la copia. Y resulta innegable que la copia, tal y como la disponen las revistas ilustradas y los noticiarios, se distingue de la imagen. La singularidad y la duración están tan estrechamente imbricadas en esta como la fugacidad y la posible repetición lo están en aquélla. Quitarle su envoltura a cada objeto, triturar su aura, es la signatura de una percepción cuyo sentido para lo igual en el mundo ha crecido tanto que incluso, por medio de la reproducción, le gana terreno a lo irrepetible.