Walter Benjamin

I.- Al voltant de Sobre La Fotografia de Walter Benjamin

El diabòlic art francès

“El hombre ha sido creado a imagen y semejanza de Dios, y ninguna máquina humana puede fijar la imagen divina. A lo sumo podrá el artista divino, entusiasmado por una inspiración celestial, atreverse a reproducir, en un instante de bendición suprema, bajo el alto mandato de su genio, sin ayuda dc maquinaria alguna, los rasgos humano-divinos”[1]

L’aparició de la nova tècnica fotogràfica va generar nombrosos debats. Una provocació pel concepte filisteu, fetixista de l’art diu Benjamin a Petita història de la fotografia. El tema central del debat va ser, deixant de banda el to graciós (ara) d’aquest tipus de condemnes, la justificació de la fotografia davant la pintura. La fotografia feia allò que portaven fent els grans mestres pintors però en un sol clic. Res del cerimonial tècnico manual,d’inspiració, de geni, només artilugi. Era art allò que sortia del prodigi de la càmera obscura? És la pregunta per l’estatut artístic de la fotografia en la reconstrucció històrica. D’aquí el sentit d’incorporar una petita història de la fotografia a Sobre la fotografia: Situar la pregunta per l’estatut i la potencialitat del nou giny, establir constel.lació entre l’època del seu naixement i el moment per la reobertura crítica de les tesis que es van plantejar en èpoques en que lla criatura de Daguerre tot just treia el nas pels borals de la història... catastròfica. enllà d’una determinada forma de pensar les coses belles, una comunicació, un reflex perspectiu i prospectiu del marc històric i social

Sense voler entrar a l’art del tot

Pels volts de 1840 el retratista anglès David Octavius Hill es disposava a pintar un gran fresc. Per fer-ho va prendre una serie nombrosa de fotografies. Si l’artista havia de passar en més o menys mesura a la posteritat havia de ser per aquesta seva obra, pintada. Però van ser aquells apunts de pintura fotogràfics “adminículos sin pretensión alguna destinados al uso interno, las que han dado a su nombre un puesto histórico, mientras que como pintor ha caído en el olvido.” Com es perdia també en el temps, a les parets de saletes oblidades l’interés pels retrats de família:” tras dos o tres generaciones enmudecía ese interés: las imágenes que perduran, perduran sólo como testimonio del arte de quien las pintó.” Aquí el toc diferencial, el punt de màgia que sorgia de la fotografia, allò cridava al fons de les pintures no era la mena de simple artilugi instrumental, alguna cosa reclama el nom “ En la fotografía en cambio nos sale al encuentro algo nuevo y especial: en cada pescadora de New Haven que baja los ojos con un pudor tan seductor, tan indo-lente, queda algo que no se consume en el testimonio del arte del fotógrafo Hill, algo que no puede silenciarse, que es indomable y reclama el nombre de la que vivió aquí y está aquí todavía realmente, sin querer jamás entrar en el arte del todo.”

Sense voler entrar (d’aquella manera) en l’art del tot, a la manera iniciàtica de la càmera obscura. El que s’està reclamant és el nom propi i la majoria d’edat per a la fotografia o almenys un toc d’atenció cap a la mena d’interés que durant aquells anys ja es començava a performar respecte la pintura “la técnica más exacta puede dar a sus productos un valor mágico que una imagen pintada ya nunca poseerá para nosotros”. Es despunta ja allò de que “ l’objecte no crida de la mateixa manera sobre una tela que sobre una foto”. Perquè “ la fotografia és, primer de tot, una mostra directa d’allò real que la química fa aparèixer. Això ho canvia tot...”[2]

Suara ara

Però “A pesar de toda la habilidad del fotógrafo y por muy calculada que esté la actitud de su modelo, el espectador se siente irresistiblemente forzado a buscar en la fotografía la chispita minúscula de azar, de aquí y ahora, con que la realidad ha chamuscado por así decirlo su carácter de imagen, a encontrar el lugar inaparente en el cual, en una determinada manera de ser de ese minuto que pasó hace ya tiempo, anida hoy el futuro y tan elocuentemente que, mirando hacia atrás, podremos descubrirlo».

Benjamin està describint els ponts que es construeixen entre actualitat i fotografia en la contemplació de cada imatge fotogràfica. L’ara de la cognoscibilitat “el aquí i ahora”, el “suara ara”. Les possibilitats de l’art naixent del retrat que es van describint a la Petita història, l’abans i el després d’aquest contate, quan encara no hi havia una mirada per a la fotografia, quan aquest fet feia genuinament excepcionals les primeres fotografies : “todas las posibilidades de este arte del retrato consisten en que el contacto entre actualidad y fotografía no ha aparecido todavía”.

Què és això que malgrat tota l’habilitat del fotògraf, malgrat la pose, “podem descobrir”? de què ens està parlant Benjamin fent referència a la “guspira minúscula d’atzar?” que la realitat encomana “el seu caràcter d’imatge”? Es vulgui o no, estem “irresistiblement forçats” més enllà de tots els codis i de tots els artificis de la representació a percebrer el model dins aquest “suara ara”: el model, l’objecte referencial captat, irresistiblement, torna, retorna “tan elocuentemente que, mirando hacia atrás, podremos descubrirlo”.

Tot plegat una forma premonitòria del que dirà mig segle més tard Roland Barthes a la càmera lúcida respecte aquest “retorn” del referent, la indistingibilitat del referent i la imatge fotogràfica...( ja en parlarem).

La fotografia, per tant, no va més enllà ni fa allò que la pintura més perfectament. L’horitzó és diferent, la manera d’entendre la realitat del discurs de la mímesis està parlant d’un altre us artístic al qual el registre fotogràfic no pertany. Si més no, parlar de la fotografia en aquest registre ens deixa insatisfets, per molt útil i necessari que hagi estat considerar-ho així des del punt de vista de l’evolució històrica de la fotografia.

El que llegim en Benjamin és que hi ha alguna cosa singular que, malgrat tot subsiteix amb la imatge fotogràfica, a diferència d’altres models de representació: el sentiment de realitat impepinable, de “suara ara”, insistim, d’actualitat de la fotografia que depassa, de lluny, l’evidència del debat primer sobre el seu estatut, del seu obvi “efecte real”