La pèrdua de l’aura

Malgrat tot, no és “l’hora fatal” per l’art, sinó per un art determinat. Perquè l’art s’institueix en la manera en què els homes pretenen veure les coses en el seu temps. Jo diria, més aviat, que és “l’hora durment” d’un art que “ara no toca” (en pujolià): Ara toca un art de masses, comercial i popular, immediat, als carrers, als aparadors, a les lleixes, a les pantalles (això últimament és una mica més car de veure…). Un art que opera als territoris de la realitat, s’hi perd, a voltes s’hi confon... I el que Benjamin mostra no és tant una sentència de mort per tot l’art sinó les condicions objectives del sedàs tecnològic.

No només es canvia l’experiència cognitiva per “l’experiència tecnològica”, es bescanvia el valor narratiu de la història, la percepció cultural del passat a el fet comunicaiu de la notícia, de la informació, del valor efímer de la reproducció. La presa de consciència basada en l’experiència se’ns en va per la inducció d’una construcció artificial/virtual de la realitat a partir de la demanda.

L’art muta, perd la seva aura: ja no és l’art de la mà del culte, és un art produit per a l’exhibició. Juga en primer terme al joc del mercat. És l’hora dels adéus de l’autonomia: l’èxit en la recepció és un doble sis en la producció. El valor de canvi esdevé estructural, condiciona fortament el valor d’ús. Perquè…perquè la història s’ha convertit en una espècie d’estat d’emergència, de discontinuitat, de ruptura…acció mutant. Però com a llenguatge, l’art ha de comunicar-se… què llegirem d’un art sense aura? Sense atmosfera d’autenticitat, sense singularitat, sense pes històric, sense la forma secularitzada d’aquell antic valor sacre, quasi màgic, sense tot allò que envoltava l’obra abans de l’època industrial?

“La veritable diferència – diu Sontag respecte això a Sobre la fotografia- entre l’aura que pot tenir una fotografia i una pintura resideix amb una relació diferent amb el temps. Les depredacions del temps solen desafavorir a les pintures. Part de l’interés intrínsec de la fotografia , i la font important del seu valor estètic, prové precisament de les transformacions que les imposa el temps, la manera que escapen a les intencions dels seus creadors”