Brassaï

PARÍS DE NIT, PARÍS SECRET DELS ANYS 30

'C'est pour saisir la beauté des rues, des jardins, dans la pluie et le brouillard, c'est pour saisir la nuit de Paris que je suis devenu photographe'

La llum contrària

L’any 1924 es va fer de nit. De cop, un gran teló vellutat va caure sobre París i de la ciutat, de sobte negra i humida, en sortien uns nous habitants. Durant el dia estaven amagats sota les platejades llambordes de les avingudes, concorregudes, metropolitanes, modernes. Amagats i a part del bullici xic dels bulevards, del desig profilàctic dels aparadors, dels policies, dels monsieurs i les mademoiselles, del cocó chanel urbà, el de la llum blanca i daurada. El de la monumentalitat de la Tour Eiffel, el de la projecció infinita del clar migdia, el de la geometria immensa de les avingudes, els palaus, els jardins.

El migdia i la claror del progrés havien estat l’orgull estructural de la ciutat de la llum. Però l’any 1924 es va fer la nit sobre París i una llum brutalment profana untava tots els carrers. I els carrers es van convertir en racons. Els cafès, en bistros. Els interiors en backstages i en bordells. Les multituds, en grups reduïts o individualitats que floten en un mar d’hores mortes. Totes les ombres dels citizens normaliens, de nit, prenien la forma fosca: rodamóns, proxenetes, prostitutes, amants furtius i altres fantasmagories de “l’ésser dia”. Va ser l’any que Gyula Halasz va arribar a París.

Halasz, només tenia una càmera i dels dos, un ull prodigiós per la nit. El col·loca darrere l’objectiu i s’apropia del camp visual que va de Montparnàs a Motmartre, del canal de l'Ourcq al canal Saint-Martin, de la place d'ltalie a Ménilmontant... De París. I no li interessava, com tampoc va interessar a Adget, el París de Haussman. De la mateixa manera que va fer Adget canviant el centre d’interès dels monuments històrics, per la petita història dels edificis, a tot edifici o racó que li despertés interès. Brassaï ho fa amb els habitants de la nit: no els ciutadans normaliens, dignes de la llum i del setí de les seves robes. Baudelaire parlava ja de que s’havia d’estar atent a allò que desapareix, prendre interès en allò que e s va fonent als ulls d’un temps vertiginós. Sembla que Brassaï l’escolti i pren interès donant paraula a allò considerat més irrellevant.

I l’integrés més notable és en la nit, el lloc i el moment oportú per les petites històries. Les seves fotografies, no volen representar cap esdeveniment normalment important. La importància la prenen els objectes de les imatges com a documents de presència, instantània.

Les imatges d’Adget, per exemple, prenien un París que desapareixia i les sumava per representar aquesta mena d’espectre minvant. Les de Brassaï, prenen un París que apareix, aquí amb la nit (també a través dels graffitis o de les imatges d’un parís de dia), com un text.

Ni un ull geomètric com el de Kértez, ni una visió pictoralista com la d’Stieglitz. París de nit és una mirada freda i asèptica de l’objecte de la fotografia tal i com es dona a l’ull de la càmera, en un llenguatge estrictament fotogràfic, d’imatge essencialment llegible.

La seva obra recull la personalitat de la nit, la persona nocturna sense mascarada explicativa, la del logos, la del dia de París. Història, línia narrativa i temporal, infrahistòria, nocturnitat, suggerència, vinyeta i flash (sense el dispositiu tècnic del flash que avui dia carrega les tintes a favor de la llum). La nit, en tots els seus aspectes, es converteix en l’icona identitària per Halasz, l’Hongarés de la terra de Dràcula, el que, com havia deixat dit “ anava a dormir quan sortia el sol i es despertava quan el sol es ponia”.

Com un Dràcula reporter, com un vampir el reflex del qual no tornen els miralls. Una presència, (la del fotògraf, la del documentalista) que no es mostra però que exhibeix amb les fotografies, inseparables de l’ull de la càmera, una personalitat àvida de nit i de denúncia, de mostrar la vida oculta que no és oculta, paradoxalment a la foscúria dels carrers, als ventres prenyats de vida dels locals parisins. Que de nit hi ha una obvietat quasi tant blasfema com la que s’ofereix durant les hores clares, però que, pels ulls de les hores clares és tenebrosa, obscura, fonedissa, difosa, inconeguda, misteriosa i per tot sil·logisme nocturn: Si el misteri és inconegut i l’inconegut fa témer, cal apagar el llum de tot, cobrir-se el cap amb el llençol i bona nit.

Però l’hongarès es desvetlla i desvetlla amb les fotografies l’esperit lúcid del periodista insomníac, el reportatge que no vol ser un reportatge però que reporta, com caminant entre somnis d’un París que dorm, la seva cara oculta: la que no es mostra a la correcció, la que mira pel pany de porta, la de criatura imantada per la nit, la de subterfugi i arts dubtoses, tant certament miserables quan es fa fosc! La nit: el rastre del dia. La nit: l’espai per la vida, alternativa.

Aquest és l’espai per la llum contraria. La llum contraria a la claror edificant de la paraula explícita. La llum que suggereix. Que porta a la ment un flaix evocatiu tant proustià com un most de magdalena. A Halsaz li agrada la nit perquè "« la nuit suggère, elle ne montre pas. La nuit nous trouble et nous surprend par son étrangeté; elle libère des forces en nous qui, le jour, sont dominées par la raison. (...) J'aimais les prodiges de la nuit que la lumière contraignait à se manifester; il n'existe pas une nuit absolue. »

La llum contraria institueix un sentit diferent i sorprenent de la realitat, una mirada directe, sense la por que li té el dia a la nit. Directa i desimbolta perquè no s’avergonyeix de suggerir, quan la suggerència als ulls de la raó metòdica es repudia com una empestada.