Monogràfic sobre els treballs de Brassaï a París.

“Tothom que s’inspira en la naturalesa no inventa res, perquè vol interpretar alguna cosa. Però tot passa per la seva imaginació i el que finalment fa és molt diferent de la realitat. I ha una transpossicó entre l’autor i l’objecte del seu art. Va ser sobretot Proust qui va desenvolupar el tema: tot gran artista aporta un univers propi” [ Brassaï ]

L’UNIVERS BRASSAÏ

Finals de febrer de 1924. Brassaï deixa Hongria i s’estableix a París. Absoluta inestabilitat econòmica. Res gaire diferent de qualssevol immigrant més. Es manté escrivint articles per revistes franceses, alemanyes i hongareses. A vegades també dibuixa. La seva relació amb la fotografia va començar comprant fotografies per il·lustrar els seus articles. Però aleshores no tenia càmera, ni Google. I en aquestes condicions de precarietat instrumental, no va trigar gaire a veure que era bastant més barat si les fotos per il·lustrar els seus escrits, se les feia ell mateix : « J'ai l'impression que je pourrais gagner de plus en plus d'argent en tant qu'agent photographique »

I fil i agulla. Les nocions de fotografia (això ho veurem sobretot pel que fa a la realització de fotografies nocturnes) les va aprendre del seu compatriota André Kértesz. Però el mestre, a l’ocàs de l’èxit professional, va acusar al seu paisà del plagi d’idees i d’ingratitud. Malgrat la trifulga, l’any 1932, Hiula, ara ja Brassaï, publica el París de Nit, l’àlbum que el va fer mundialment famós. Una carrera realment ràpida i efervescent d’un home amb una cultura visual d’alta volada, tot i no tenir el diploma de les belles arts a cap paret de casa. No sabem fins a quin punt el mestre Kértesz tenia raó en allò que denunciava de Brassaï a les seves memòries, però el que és evident és que les seves lliçons van ser realment productives.

La pàtria no va trigar a agenciar-se’l i l’hongarés no tornaria a ser hongarés, mai més. No haver fotografiat París amb l’ull de l’ànima. La visió que donava de la ciutat, només la podia donar realment, un francès: “ Brassaï n'est pas encore photographe –diu una petita ressenya per l’exposició del Pompidou-, mais il est déjà français. Corps et âme. Il a fait siens la couleur de la nuit, la lumière du jour, les trottoirs luisants. Il sait qu'il a trouvé son patrie. -com si la busqués...- Il ne reviendra jamais en Hongrie.”

Voiglander, trípode i fotografiant en temps de cigarreta. Comença la captura de la nit de París. El Paris de nuit va ser un autèntic prodigi pel que fa a la tècnica fotogràfica. Mai ningú s’havia rebolcat tant còmodament en la imatge de la nit per després oferir-ne tantes imatges. Imatges carregades de lirisme, de tons dolçament matisats que, paradoxalment oferien la visió dramàtica d’una societat decadent. La visió de l’altre, com la que parlàvem en treballs anteriors, la del tractament de la imatge de la immigració subsahariana en premsa. Aquí la mirada alternativa a la mirada moral: compassió, no pietat maternalista. L’altre, l’igual negatiu, no l’ésser inferior, el perpetu menor d’edat o la desfeta humana per retre-li misericòrdia humanística. L’altre, el negatiu que amb la llum de l’estudi de la nit, es positivitza. La prostituta, la Madame, el vagabund, el gàngster, fidel habitant del night club.

Una mirada neta verborrea moralitzant i de sentimentalisme que va sorprendre de tal manera a la societat de l’època, que es va veure èticament obligada a premiar la carrera del mestre (tot i vedar algunes imatges preses en bordells i altres prodigis de les cambres nocturnes, posteriorment publicades a Le Paris secret des Annèes 30 ) i a reconèixer els valors que de les fotografies del seu Paris de nit. Bistrots de Montmatre, vestidors i backstages concorreguts, els ponts del Sena. Li agraden els paisatges que expliquen una història, els personatges-tessel.la que diguin l’autenticitat de París, des del plaer, des de l’hora que es produeixen els somnis. Fotografies que il.luminen encara des de l’hibridisme, aquest passatge paradoxalment resplendent de la història de la fotografia.

Amic de tots els artistes, dibuixant, escultor, escriptor, periodista en una època on la fotografia europea sonava el seu nom, el del mestre de l’extravagància al costat del de Cartier Bresson, clàssic i mesurat. Potser Henry Miller, company de les seves sortides nocturnes, va dir millor el Brassaï que hem llegit a través de les seves fotografies del París de nit, el París secret i les visions de dia “ Brassaï és un ull viu (...) La seva mirada té una veracitat que ho toca tot i que converteix el tiburó i al falcó, en centinelles que s’estremeixen davant la realitat”. Segons Jean Paulhan, “Brassaï era un home de més de dos ulls”. Vegem que feien els més de dos ulls amb París, una autèntica nova natura per la realitat.