Brassaï

Tendresa fantàstica

« On se demande parfois si la vie a un sens... et puis on rencontre des êtres qui donnent un sens à la vie. »

Toquen les dotze i no és migdia. S’obren les portes d’un París llicenciós i sòrdid que començarà a crear personatges per una nova mitologia nocturna: Prostitutes, vagabunds, delinqüents, els cares b de la societat diürna estan en el seu àmbit més distès, el seu hàbitat quasi soterrani.

El fotògraf, el que havia arribat a la capital francesa per exercir de periodista, els llegeix com qui llegeix un guió. La nit pren tot l’aspecte d’una escenificació de les pors i els desitjos ciutadans i els personatges del seu París de nuit esdevenen les ombres dels parisencs vestides de tot l’imaginari nocturn. Com els boscos encantats dels contes per infants. Que s’obri el teló. Que comenci l’espectacle. Aquests que veiem a la sèrie més famosa de Brassaï, són els intèrprets principals d’una autèntica crònica de la realitat d’aquell districte 13, el barri més canalla d’una ciutat que aleshores semblava ben bé que li agradés poder ser l’enfant terrible de la República.

Com a bon estranger Brassaï va notar dels francesos fins i tot el chauvinisme en la part obscura: a la rectitud, al mètode, a l’art del perfumista per les convencions i les paraules, a l’alta costura i a la nouvelle couisin del savoir faire els hi agradava en certa mesura ser vistos també per la seva cara “b”. No se n’amaga del que oculta la llum del dia, que la negritud i tota la vida dels carrers de nit, és també francesa. I com diria, segurament, un bon clixé francès “és a França i a cap altre lloc on es va inventar la nit i totes les seves criatures”. I Brassaï se les mira amb una fantàstica tendresa. Aquesta és la mena de naturalitat que sorgeix de la lectura de les imatges, la comunió amb els personatges que l’artista captava en allò que Michel Tournier en deia “la seva capseta de nit”.

Diu la presentació Jean-Claude Gautrand pel recopilatori de fotografies de Brassaï: “No era un lladre i tampoc va maltractar mai a ningú. Amb tacte, discreció i un enorme autocontrol, disparava poques fotografies, però estava sempre a l’espera de moments de concentració, aquells moments de permanència on es reconeix immediatament l’essència d’una situació. En conseqüència, cadascuna de les seves imatges, constitueix un tot, un conjunt visual i emocional fonamentalment natural, que deixa viure al subjecte, a la vegada que immortalitza l’instant privilegiat en que les persones i les coses s’expressen en la seva mateixa essència.”