periodisme local

CONFERÈNCIES

Reptes de futur en l’era de la globalització econòmica

Lladós denuncia la manca de visió estratègica de l’economia espanyola

Mar Bosch, Girona. Dins el cicle de conferències “els grans debats en l’era de la informació i la comunicació” que organitza la Universitat de Girona, Josep Lladós, professor d’Economia i Empresa a la UOC, va sostenir ahir a la sala de graus de la facultat de lletres que cal d’un esperit emprenedor per encarar els reptes que suposa la globalització econòmica al nostre mercat de treball.

En el marc d’ampliació del mercat de treball, Europa rep nous paràmetres per a l’articulació de l’activitat econòmica. En torn l’emigració provinent dels països del sud i de l’est vehicula la problemàtica de l’atur elevat, especialment pel relatiu a l’atur juvenil. Aquesta nova entrada, tanmateix, modula els existents nivells d’ocupació en sectors competitius i neix l’imperatiu d’una renovada regulació als seus efectes. Estem davant de noves formes de treball, noves formes competencials, noves formes organitzatives. En aquesta línia se’ns convida a atendre una menor gerarquització, per exemple, i a una major flexibilitat en el treball, usos estructurals de la nova situació que van molt més enllà del simple nivell salarial o de costos laborals.

L’actual conjuntura reclama l’adequació de recursos al rendiment, és a dir, no n’hi ha prou amb inversió per a dinamitzar el procés de creixement econòmic, cal també preveure una durada d’aquest creixement en el temps. Com es manté però un creixement econòmic amb les actuals inèrcies que regeixen el joc de la competitivitat? Lladós va donar a entendre un canvi del tempo de les regles. I és que davant el sonat risc de deslocalització massiva cap a països de l’est, la competivitat no es resoldrà favorablement amb una resposta a curt termini. El fet és que no podem competir a nivell salarial, no amb salaris més baixos perquè “malament aniríem si el nivell salarial determinés el nivell competitiu”-deia el conferenciant referint-se al baix nivell de renda d’aquells països.

L’eliminació de fronteres també convida a un estudi retrospectiu pel que fa a la història dels nivells de competitivitat de la nostra economia. El conferenciant detecta que les diferents fases d’expansió de les economies comunitàries anteriors a l’entrada, no determinaven tampoc un sanejament real de l’economia dels països en qüestió. Tenim doncs, un plantejament que convida a l’autocrítica: no és que els nous paràmentres hagin obligat a un replantejament d’una situació sana del cos econòmic europeu. És que calien noves entrades per a unes coordenades de viabilitat. I la viabilitat, avui dia, es mesura a nivell global.

A part de les veus alarmants respecte la globalització, el que es constata és la presència de relacions de dependència visibles. El fet és que s’ha trenat una xarxa d’interdependència que va més enllà de canvis polítics: cada cop necessitem més dels altres per se capaços de crèixer. La clau és doncs encarar aquesta nova arena econòmica en termes d’intercomplementarietat, en un moment en què la distància amb el líder va essent cada cop més gran. I és que prenent els existents conceptes rectors com a determinants del creixemnt no n’hi ha prou. Les respostes poden venir adderint a l’acumulació de capital, a l’inversió i a l’estalvi, noves aportacions. Parlem, de la introducció de nous coneixements a l’activitat econòmica. Parlem de centrar l’esforç en una producció més remuneradora via especialització, via qualificació del treball.

Tenim, d’aquesta manera, l’actual mare del dèficit al descobert: la manca d’innovació estructural, aquell “no canviar res perquè ja ens va bé”. Calen noves polítiques de suport a l’innovació, allò que ha de fer cada govern atenent a les seves singularitats. Amb les cartes sobre la taula, el principal obstacle es revel.la no només com un mal plantejament de finançament, sinó que principalment, i pensem en el cas espanyol, com un llast cultural: una esperpèntica manca de visió estratègica.

Quins reptes de futur se’ns plantegen? principalment se’ns esperona a posar en dansa l’esperit emprenedor, tot prenent l’exemple d’empreses catalanes que vencen les reticències a la cooperació i que aposten per la qualitat amb les interaccions amb l’entorn. Un “esperit de risc”- deia- que s’hauria de projectar no només en l’obertura (mesura de la capacitat de gestió) , sinó també en la consolidació (relativa al fet diferencial) i en el creixement ( en darrer terme, adaptació) de les empreses davant els temuts efectes de la globalització.