Periodisme local

CONFERÈNCIES

De la convergència harmònica al capitalisme milenarista: reaccions i repostes al món global.

Davant la revifalla del neoconservadorisme es proposa un retorn al concens multilateral per fer front al l’hegemonia de poders forts

Mar Bosch. Girona. El periodista Xavier Batalla va sostenir ahir a la conferència “els pensaments contemporanis” pronunciada a la Facultat de lletres de la Universitat de Girona que la millor manera de governar en democràcia és a través del concens per a la regulació dels poders forts.

La doctrina que s’articula al voltant de la idea de concens dels actors polítics és coneguda amb el nom de convergència harmònica. I és a través del seguiment d’aquesta línia de pensament al llarg de les seves manifestacions històriques que el conferenciant comença per apostar pel model social europeu en front d’altres polítiques. Polítiques com les de l’antiga URSS: de proteccionisme i de fortalesa, de partit únic i de geopolítica continental.

Estirant el fil de la història trobem l’explicació de l’hegemonia nordamericana durant el segle XX. Estem en l’època de la creació de l’estat de Benestar ja inventat a Europa per Bismark i que Franklin D. Roosevelt transporta als Estats Units a través del New Deal. El model econòmic Rooseveltià va arriar l’hegemonia dels EU: producció massiva i consum de masses d’acord amb un capitalisme mínimament reglamentat. Aleshores, es va passar a limitar el poder econòmic del capital amb un increment de la regulació. Així s’enten el marc de la convergència harmonica, l’equilibri entre l’amenaça de la llei de la jungla i la calma quieta de l’estat de benestar. Seguint el mateix camí, s’explica que l’aplicació de la convergència harmònica a les polítiques exteriors va permètrer un món amb institucions internacionals estables ( com per exemple la creació de les Nacions Unides).

Però als anys 80’s el model que va nèixer amb Roosevelt va anar retrocedint a favor d’un altre model que corresponia amb una altra visió del món. Era el moment per la corrent tacherista, per Ronald Reagan als EU, que va obrir pas les bases d’un altre capitalisme: el del triomf de la tecnologia i de l’instint empresarial, però també el de les polítiques restrictives amb la despesa pública i el de la la privatització indiscriminada. L’altra cara de la moneda de les restriccions del capital, l’anomenat capitalisme milenarista, un sistema destinat a donar als desavantatjats un accés al capital. Prolifera així la classe mitjana i es trenca el vell teixit social.

Va ser en aquest punt quan el conferenciant cantà alguna excel.lència del govern de la dona de ferro. Rememorava una força lluida declaració de Tatcher respecte la sanitat pública del seu país: ”Si mai em poso malalta, no voldré fer cues ni que m’atenguin malament, pertant, com que puc, pagaré un metge privat”. L’anècdota va voler ser una representació d’una de les conseqüències d’aquesta desraglamentació extrema de capitalisme, de la debilitat del paper de l’estat en polítiques que afecten al benestar social, d’aquell pensament que rumia màximes com ara “l’estat, com més petit millor” o bé “no existeix societat, només l’individu” i que aposta per l’implantació arreu d’una sola ideologia que, per descomptat comptaria amb la possessió del bé absolut i la veritat moral. Arribats a aquest punt, qui vulgui jugar a corresponències amb els mandataris actuals, ho te ben fàcil.

En definitiva, però, en el projecte americà, sigui republicà o demòcrata, impregnat de l’empempta de Roosevelt o de tacherisme, plana una ombra comuna: la voluntat de crear un sol món. Ja sigui mitjançant formes de concens (recordem que Roosevelt entrà a la segona guerra Mundial per evitar la partició del món que hagués suposat la victòria feixista) com a través d’imposicions hegemòniques (polítiques com les de Bush que usen el poder per escampar la democràcia arreu del globus, com un constipat, peti qui peti). I és que els nostres dies, els dies de la globalització, de la victòria d’un món unilateral traduït en un sol mercat, són els dies de l’americanització de l’economia mundial.

Però no ens alteréssim, que no és la titularitat del poder en mans dels EU el que es ha posar en guàrdia. El problema és el vell trencacaps de sempre: el poder en sí. Neoconservadors o neolliberals, els pensaments contemporanis hauríen d’exigir l’increment de les regulacions internacionals pels poders forts. Perquè ¿què passarà quan la China, per exemple, s’alci en poder agressiu ( ja que, diem-ho clar, tot poder s’acaba manifestant d’aquesta manera)? Quina peça podria moure l’ONU aleshores si va rebent els desaires d’un poder que la vol irrelevant? Qui protegirà llavors els interessos dels antics protectors? Apostem, com entenem que aposta Batalla, per una possible resposta al món global a través del multilateralisme, el concens econòmic articulat per la cooperació entre els aliats (un renèixer de la convergència harmònica) i per la rellevància del paper dels estats en la configuració i el manteniment d’aquesta possible conjuntura.