Criteris i garantiesDos documents:
1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E
Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l'estructura, en l'enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del "seny". Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el "seny"... Amb els "criteris" La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.
Però això dels "drets i deures" que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l'accés i la difusió de la informació.
Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l'abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans... si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.
El seny dels catalans es trabassa a l'esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.
El document de la C.E ignora, com a mínim, l'existència d'una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l'estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d' Oh!my News, per exemple). Mireu:
"D'aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l'exercici de la professió periodística"
Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d'aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d'observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n'hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió."Tot periodista digne d'aquest nom accepta com un deure l'observació estricta dels principis aquí enunciats" Qui es digui "periodista" dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d'usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s'eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès:
El carnet de periodista
1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E
Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l'estructura, en l'enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del "seny". Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el "seny"... Amb els "criteris" La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.
Però això dels "drets i deures" que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l'accés i la difusió de la informació.
Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l'abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans... si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.
El seny dels catalans es trabassa a l'esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.
El document de la C.E ignora, com a mínim, l'existència d'una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l'estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d' Oh!my News, per exemple). Mireu:
"D'aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l'exercici de la professió periodística"
Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d'aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d'observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n'hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió."Tot periodista digne d'aquest nom accepta com un deure l'observació estricta dels principis aquí enunciats" Qui es digui "periodista" dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d'usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s'eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès:
El carnet de periodista
Això que hem notat es pot llegir a la campanya que es fa http://www.ciberpunk.info/estatuto-del-periodista contra l'estatut del periodista pel que fa al control i l'accés a la informació. Allò que deiem posts a baix de la figura del professional es veu afectat aquí.
El criteri professional s'acreditarà amb un carnet de periodista, o això s'intenta des de la proposta de llei de l'estatut del periodista. I el crit al cel. Per donar fe de la professionalitat en tratar la informació s'haurà de fer cas a l'estricte e la lletra i llicenciar-se en criteri estatutari de periodista.Jo em pregunto de quina facultat deuen sortir aquests periodistes amb criteri.
No n'hi ha prou en obserbar tot allò que feia d'un professional un professional per fer això que han portat fent els periodistes clàssics, d'escola? No ho fan alguns bloggers amb bastanta més "calité" que molts periodistes de títol? Almenys jo tinc aquesta sensació quan llegeixo determinats blocs que en teoria no tenen l'autoritat professional/moral des de la que ens informen el periodistes a l'ús.
Els bloggers (professionals ;)) parlen de revolució periodística, de disminució d'importància del concepte de professió, és clar (aquest no és el seu plat de llenties). Però realment, quan l'accés a la informació per les vies convencionals es paralitza, la bloggosfera continua informant. Sinó, recordeu l'11-S: les pàgines dels diaris principals saturades, la informació arribava arreu a través dels bloggers. Això és un evidència com una casa del canvi que suposa la bloggosfera en la societat de la informació.
A partir de moments com aquells de l'11-S, la importància d'aquest periodisme digital i ciutadà ha crescut brutalment. Diu un blogger ". Al igual que todos somos en mayor o menor medida empresarios, informáticos o políticos, también somos periodistas. (potser vol dir "periodisme a nivell d'usuari?") La profesión de periodista como intermediario, elaborador-manipulador de la información y creador de opinión tenía sentido en el viejo mundo industrial, donde la centralización era necesaria. En nuestra sociedad ya no es necesaria esa centralización y el periodismo no es un caso aparte. Ahora nos podemos institucionalizar a nosotros mismos y ejercer el periodismo desde nuestra individualidad."
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada