La ciutat de Risc.

LET ME ENTRETAIN YOU

(Al voltant de La ciutat de risc de Miquel Tresserras)

Accedir al comandament té les seves dificultats. Tot depèn de la bondat de la parella, -la cessió del comandament s’erigeix com el gest més pur d’amor- del nombre de germans, de si hi ha una majoria de mascles o femelles al nucli familiar, i si d’aquests espècimens conflueixen en gustos, horaris o vel·leïtats. Però un cop una es fa amb del poder d’aquest petit geni, ah! Quina satisfacció.

Accedir al control d’una lectura suposa un esforç d’una altra mena. El llibre és teu, el teu exemplar. Si hi ha alguna disputa pel control, és amb l’autor. I ja la tenim. Tresserras ens vol parlar del lar superstar de la saleta, la televisió, però abans de fer-ho, farà allò que feia Eco pensant en el lector. Una sedàs d’adequació, un escalfament, una petita pallissa. I un cop passat “l’escull penitencial” de les primeres 50 planes (aquí Tresserras és més benèvol que Eco) els supervivents podran llegir de tele.

Ens ve a dir, abans de seure, preguntem-nos. “¿On ens van dur la lectura dels clàssics, el cristianisme i totes les reformes, i el pensament occidental de Montaigne a Marx? A dues guerres mundials, a les matances d’Stalin, a l’Holocaust i a Hiroshima.” L’autor obre les portes de la seva Ciutat de risc amb la pregunta per l’home. Per les conseqüències de la tecnologia en la llibertat i la dignitat humanes. ¿Què queda de l’home, un cop construït i dissolt per les ciències humanes?

¿Algú sent les campanades del migdia?

El recorregut del primer capítol ens porta repassar la vida de la cultura tecnològica que va des de la primera pedreta dels clàssics, a la darrera pedrada dels pensadors postmoderns. L’excursió que val realment la pena. Humanisme, antihumanisme, conductisme, existencialisme, estructuralisme, motxilla i xiruques. Un repàs a bona part dels capdavanters del pensament de torn que han fet camí cap al naixement d’una cultura nova.

La criatura encara no té nom però té, a canvi, molts padrins. I tots es barallen per batejar-la: “fi dels grans relats”, “pensament feble”, “fi de la història”. Aquests són els noms mediàtics. Els pares, però, preferien alguna cosa així com ara: “Postmodernitat”, “segona modernitat”, “tercera onada tecnològica” o “societat de la informació”.

Si Nietzche ens deixava el cap com un bombo cada vegada que repicaven les 12, un migdia que anunciava l’adveniment del übermench, la fi de l’hora foscant d’una cultura bàsicament malalta, ara i ací, entre nosaltres, tenim l’oportunitat de fer zapping a les 12. Que cansa això de transvalorar un cop presa la posició de la butaca!

Sota el signe del nihilisme tranquil, cansat de tanta campanada, de tants anuncis de migdia, l’esperit s’apoltrona davant d’un nou paisatge cultural: fatiga, evasió i repòs. Malgrat tot, és una època de canvis, ara bé quins canvis? Immanentisme per miopia. És a dir, no necessitar un “més enllà” per un “no veure-hi més enllà dels nassos”. Individualisme per individualisme burgés. Pragmatisme per èxit i productivitat i, si pot ser, immediata. La privacitat per falta d’interès i compromís per la cosa pública. En definitiva, el panorama cultural contemporani s’empasta d’un way of life que no necessita ni de transcendència, ni de filosofia. Res que faci trempar mai més la cultura especulativa, temps per la raó instrumental i el materialisme.

“ho ha dit la televisió”

“Quan has de fixar-te amb coses com aquestes, en simples incidents de la superfície, la realitat – la realitat us dic- es desdibuixa.”

Joseph Conrad. El cor de les tenebres.

I ara, ja podem parlar de tele. La reina global del ball de l’hora foscant. Del seu poder i del seu llenguatge. De la televisió com a símbol de la tecnocultura, com a metàfora d’aquest medi tecnològic on viu tota cuca nihilista, tranquil·la, sadollada. La finestra perfecte per observar en que s’està convertint el teixit tecnocultural, la nostra manera de pensar, d’imaginar “de relacionar-nos amb la natura i entre nosaltres”.

La televisió, entesa com un text sense fi, un continuum camaleònic, el destríssim superguerrer dels mitjans. El text dels textos, on “cada peça emesa s’incrusta en un discurs únic que individualitza el text sense fi en front totes les formes textuals” ¿Què suposa això? Això suposa el comportament contemporani com la lectura ininterrompuda de l’espai mediàtic, multimèdic. Que el text televisiu, sobretot, crea un espai públic i vaporós per a la comunitat, ara, comunitat televisiva i fa forta la cultura compartida, a través, bàsicament d’un sistema de tòpics que crea i homogeneïtza imaginari, que cohesiona comunitat amb imaginari, que els busca.

Per l’espectador no suposa cap esforç de lectura, ans al contrari, el tranquil·litza, el conforta. Ja no és el més fort dit de la manera més feble. És el més feble i el més gran dit de la mateixa manera, hertziana. Però aquí no parlem de qüestions d’estil. El que “es diu” des de la televisió s’acosta bastant a una gramàtica, a nou codi de valors a través del que ens ho mirem tot.

l’espectador, el teleespectador, l’examinador distret

Paradigma o cosmovisió que ens conforma com a comunitat i que s’articula mitjançant un discurs bàsicament tallat. Que defuig qualsevol complexitat que pugui confondre l’audiència. Que s’adreça primer de tot, al sentiment, a l’emoció, als pàries del pensament (il·lustrat). Més endins, s’adreça a l’epidermis. A allò que deia Benjamin respecte al nou art de masses: “El cinema – aquí la tele, més- no solament reprimeix el valor de culte, perquè porta al públic a un capteniment de judici, sinó també perquè el judici en el cinema, no implica atenció. El públic és un examinador, un examinador tanmateix, distret.”

I com que el que interessa és agradar, no convèncer, s’evita l’argumentació i tota la parentela de l’aparell filosòfic, totes les preguntes que plantegen problemes. Memòria de peix per a l’espectador, “una increïble màquina d’oblidar”. Aquest és el discurs. Que parla sobretot, de sí mateix. Que deixa per insensates les preguntes radicals (com per exemple, les que Tresserras reconstruïa a les 50 primeres planes). Que legitima l’existència i la motlleja. L’home és la mesura d totes les coses, deia Protàgores, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són...i un rave! La televisió és la mesura de totes les coses! Existir és sortir a la televisió. Això és espectacle. El que diu la televisió “let me entretain you”.

Viure perillosament

“Amb la seva lleugeresa, l’espai mediàtic a penes si produeix una experiència. Tot és programat per a no ofendre:les paraules, les imatges, les bambolines es presenten vellutades, amb un aire amansit; fins l’horror de la guerra i la mort i és domesticat. La acumulació ofega, és clar, però la pluja contínua, fresca i agradable, resulta gairebé imperceptible. No canvia res de precís, i en canvi, ho canvia tot! ¿com és que sigui tant eficaç”. Perquè en aquest espai d’ingravidesa, no cal viure perillosament.

L’autor acota però, no tenim un antitecnòcrata aquí: “no un àmbit oposat a la ciència i enemic de la cultura, entenent per cultura una mena de paradís perdut, al qual hem de tornar, el paradís de la teoria, el poema i la contemplació”. És per aquesta tecnologia però que sovint es confonen l’espai mediàtic i l’espai de risc, l’espai per contacte directe amb la natura.

Un bon amic deia “amb l’espai de veritat, el que obres la porta i et trobes... la distància curta”. Ara bé el marro. L’espai pel risc: “és l’espai de la resolució, de l’encert i de l’error, de la responsabilitat. (...) Del compromís i de l’experiència, ja que, dins seu, qualsevol contacte, ens empeny a prendre decisions”.

Per sobreviure a l’espai de risc, cal jugar un altre llenguatge. Cal canviar la memòria de peix per la de l’elefant. Cal triar i trair, de vegades. En definitiva, cal tot això i més per preguntar als amics, per respondre als reptes d’aquest nostre lebenswelt modulat en gran part per la tecnologia.

"Cura d’aquelles coses que no són tu"

Viure en l’espai de risc és viure entre persones, i establir-hi una relació simètrica, com la que s’estableix en una conversa. Qui són els enraonadors? Tresserras torna al principi. Torna a obrir la pregunta per l’home. Aquest cop però, està més bèl·lic. Contra el nihilisme tranquil, tot un exordi de l’home arrelat, o més ben dit, l’home-en-rizoma, que s’inventa a sí mateix, que intervé amb consciència viva. “comencem a viure i a tenir consciència quan sortim a l’encontre dels altres, a camp obert.” A camp obert, comunicar és respondre, és “posar en comú el conjunt de la persona. De les potencialitats del cap i del cor”. Evoca llavors a Eugeni d’Ors :”vulgui o no vulgui, una solidaritat lliga cada home amb tots els altres, i amb els morts en la història, i amb les generacions a venir i així mateix els pobles estan units en solidaritat (...) tant més responsables com més forts i conscients són, interveniu doncs, contínuament, homes, pobles! L’abstenció és un crim. Cura d’aquelles coses que no són tu.”

De tanta exaltació m’he posat tendre. Més ben dit...tanta tendresa m’exalta! Oh! si poguéssim fer efectiu aquest món que volia d’Ors... L’Ara mateix està poblat d’un individu “que no se sent solidari de res ni confrontat amb ningú”. Res dels àngels d’Ors, aquí només hi ha espavilats i víctimes. Homes. No hi ha pobles sinó estats afeblits per una llei forta: el mercat. “I el mercat és imprevisible. Com l’home”. Ai! El mercat...al mercat no li podrem dir mai “cura d’aquelles coses que no són tu”.

La ciutat de risc

I per acabar, cal fer incís en la protagonista, en la que va ser primer que l’home, la polis. La polis multicultural, cosmopolita i postmoderna articulada pels mitjans tecnològics i de comunicació. Humanitat i reciprocitat perfilen millor allò de la solidaritat. Sembla que Tresserras és optimista perquè malgrat tot, l’últim matís per a la “ciutat de risc” és “la ciutat que pensa”. En què pensa la ciutat del degà? Pensa, a diferència del nihilista tranquil que “una vida de convivència intensa, forjada en l’espai de risc, fa valuós i molt útil l’espai mediàtic”. Ciutadans! Que podem mirar la televisió amb bons ulls! Tot allò que semblava “conduir a la passivitat i a l’alienació, es transforma en font d’activitat per a qui està immers en un joc de relacions personals”. És als nostres als nostres ulls, per variar, veure-ho com un llast o com un prodigi.