De la mateixa manera que la gramàtica articula l’estructura del llenguatge, es dona també una gramàtica que vehicula l’univers informatiu. Tot allò que s’expressa en les notícies s’entén a partir d’unes formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de periodistes, al cas, els periodistes de televisió. Un periodista de televisió, guardonador i guardonat ens dona classes de gramàtica de noticiari diari. I com s’ensenya la gramàtica? Es mostra! Sense veure gramàtica en marxa no entendríem què diem quan diem la paraula màgica “teleinformatiu”. Peralta la desplega, obre les portes del mot com un gran Sèsam... Un palau daurat d’una groga claror resplendent, quants prodigis materials acumulats a la cova que queda oculta darrere les càmeres! Obre’t Sèsam!
Si fins aquí encara no se’ns ha vist el plomero Wittgensteinià, observeu-lo ara amb nitidesa: quan parlem de transmissió televisiva de la realitat, podem parlar clarament d’un joc de llenguatge determinat. El joc de llenguatge dels teleinformatius. Les formes o expressions reglamentades i acceptades per la majoria de parlants del joc de llenguatge, ja hi són, en marxa. Tot allò de la constitució lingüística del periodisme i la informació, de la gramàtica objectivista i la naturalesa contextual del llenguatge que comentàvem de la lectura de “les trampes dels periodistes”, tot allò, ho podem trobar aquí.
Però això els bons periodistes ja ho saben, no els calen papers d’estudi per saber què diuen quan ens comuniquen, què hi ha d’il·lusió, de trampa, de consens. Peralta ho sap i per això, a més, ens ofereix un punt de vista diferent que el de Burguet: càmera en mà i primera persona. En què es troben els periodistes quan han d’elaborar una notícia? Amb què compten? Amb quines formes? Amb quins materials? Tant enganxat a la pràctica periodística que fins i tot podem sentir la sensació de rapidesa. Casos, casos! extra, extra! No perdem de vista el tragí del periodista. Entenent la gramàtica periodística, quasi som un d'ells. Una mica el que diuen feia Robert Kappa amb els milicians que fotografiava, oferir-nos la imatge corrent al seu costat... Salvant les diferències, així l'hem llegit, com una imatge-manual de la pràctica periodística.
CRIATURA!
No fa pas gaire, la tecnologia audiovisual va permetre d’enregistrar el procés la gestació d’un infant des del ventre mateix de la mare. Suposo que tot tenim al cap aquelles imatges del documental del National Geographic. Peralta escriu el mateix procés per a la gestació de la notícia. Al llarg de la primera part del llibre tractarà de treure l’entrellat del procés de construcció de la notícia dins d’aquest marc on és concebuda, el teleinformatiu. Breu: el com de la notícia.
La criatura es veu marcada des de la gestació pels patrons genètics: Criteris i factors de noticiabilitat, els formats, la redacció i locució del seu text, l’edició, l’especialització o allò que els pares volen que la notícia sigui de gran, crònica televisiva. “Les notícies existeixen només en el marc del teleinformatiu. Un reportatge un documental, un concurs de televisió, tenen entitat pròpia i poden ser elaborats i emesos amb força independència. Per això hi ha reportatges i productes televisius que posteriorment es vénen com a producte televisiu independent, a fi i efecte que el telespecatdor el pugui veure quan i com vulgui. Això no passa amb una notícia. Les notícies només són dins d’un teleinformatiu i s’hi han d’emmotllar”.
Per parlar-nos de la notícia dins del gran ventre teleinformatiu, l’autor encercla “la cosa” des de, com a mínim, quatre perspectives. Continuarem, que hi hem trobat el gust, amb l’analogia prenatal...
1.-La notícia condicionada per les tecnologies de la comunicació. A la criatura li ha tocat viure en una època determinada i determinant de la seva qualitat de vida. I la qualitat vida en el seu cas, és qualitat de presentació i d’aproximació fidedigne, tant i com el pic tècnic ho permet, a la realitat en que es presenten els fets.
2.-La notícia dins l’àmbit periodístic i empresarial. A la criatura li ha tocat també viure en una família determinada. Si bé de gran i amb sort, triarà els amics, amb la família no li queda més remei que créixer-hi, si s’escau, fins la majoria d’edat: la emissió.
D’altra banda, què seria d’una notícia emancipada dels pares? Ai! Que hauria sortit del recinte sagrat dels fets –periodístics, empresarials- . Què li esperaria allà fora? Un grau mínim d’emancipació on un altres pares- periodístics, empresarials- se’n farien càrrec. Saben que és un material de profit “objectiu i objecte de poder. (...) un poder en sentit ampli, a tota expressió d’un poder real i no només de l’àmbit de la política. Tothom vol influir dins de la televisió: els polítics, però també els empresaris, els sindicats, els agents culturals, els esportistes, entitats de tota mena, els que reivindiquen, els científics, els intel·lectuals, l’església...” Para él, para eggia, para los bajitos...vaja, com l’anunci de Cocacola.
Un producte sota observació permanent, per part dels uns i dels altres, en el torrent de la competitivitat i informativa i empresarial que s’ha fet més virulent amb l’aparició i consolidació de les noves tecnologies (diaris digitals i versions electròniques): en un o altre nucli familiar, a la tendra notícia sempre se la compararà amb els seus germans “Amb què han obert els altres teleinformatius?Quines són les notícies més destacades?Quins mitjans han elaborat una notícia sobre aquella qüestió que el nostre noticiari ha informat primer? Quina repercussió pública han tingut aquestes informacions en exclusiva?” Competència de continguts! Amb quin zel i quina pompa mostres les criatures! “El meu fill, és millor que el teu o, si més no, el teu no és tant ben plantat. Qüestió de genètica”.
3.-La notícia des d’allò que premia la informació periodística: la immediatesa. Quasi no té temps per formar-se. Ha pres prou pes? Té tots els membres a lloc? Peuets,els seus ditets, manetes... els seus ditets? Ni temps per comptar-los! Tant se val si ens les veiem amb un setmesó, que la incubadora permet la visibilitat de l’infant, amb un directe netíssim. I d’això es tracta, de veure resultats, encara que siguin un producte perfecte, acabat. De tenir-ne notícia, constantment. Aquest és el tret més característic de la imatge televisiva. La qualitat de la informació, moltes vegades, vindrà després.
Però generalment i amb els prodigis tècnics de l’actualitat, la rapidesa amb que s’ha d’oferir informació televisiva no sol pagar peatge. Peralta almenys, ho creu així. Defensa el gremi exposant primer que no hem de perdre de vista que una notícia no deixa de ser un producte d’una empresa e serveis. Fa seguir després, que les empreses de serveis mostren la seva competència oferint, cada vegada més, un bon producte (en comparació amb la de tiempos passados...).
Una observació. Hem de notar que la competència d’una empresa però, no sempre es mostra oferint “un bon producte”. Hi ha productes teleinformatius que són el resultat de servei d’empresa i que deixen bastant que desitjar. La qualitat del producte tant pot fer llufa amb bons mitjans o amb uns mitjans precaris. Tant un producte que ens oferissin els primers informatius com el que en sortís dels telediaris més modernitzats. Que s’ofereixi un servei amb un producte, la informació d’actualitat a través de la notícia, no vol dir que aquest producte ofereixi necessariament, el millor servei. Que la qualitat del servei, no depèn dels avenços tecnològics, si bé els avenços tecnològics ajuden a una major sistematització i menor fal·libilitat en tot el relatiu al procés “exitós” d’elaboració de la notícia.
Que neixin moltes criatures! Que hem de repoblar la terra dels fets amb aquesta nova raça d’actualitat espectacular, de novetat, d’immediatesa i fins i tot d’anticipació, de directe, de notorietat, d’impacte i transcendència, de qualitat audiovisual i informativa a la imatge del món que enregistrem i elaborem cada vegada de forma més immediata, en notícia. A més immediatesa, es crea la il·lusió que allò que fa el periodista de teleinformatius, és menys elaborat i procedimental, que parla el mateix llenguatge amb què parlen els fets, que s’acosta més fidedignement a “allò que passa”, aquí, en directe.
4.-La notícia per als ulls i orelles de l’espectador. “Escriure notícies per televisió és ,en la majoria de casos, escriure un text a fi que el destinatari -l’audiència- l’escolti, no pas perquè el llegeixi.” Amb aquesta obvietat l’autor intenta fer incís en la peculiaritat de l’acte informatiu que es dona en els teleinformatius. Que la audiència espera imatges que l’informin. I si pot ser que les imatges segueixin les tendències que demana l’audiència (economia del llenguatge, preponderància del directe, personalització del discurs mitjançant un personatge, predomini de la imatge i del so ambient a parts iguals amb la informació lingüística, etiquetes , subtítols a allò que estem veient) .
Així i així han de ser les imatges que informin, perquè no les perdi de vista mentre dina, mentre intenta seguir la conversa del company de sofà, mentre, en definitiva, no li calgui posar tots els sentits en la recepció, cosa que sí passa quan s’asseu davant d’un diari. Completarà la informació –si s’escau, això ja és un acte de fe de l’autor- després: la notícia de teleinformatius ja és on havia de ser, es ve a dir, als ulls i a les orelles. Gràcies a l’augment de la interactivitat comunicativa que han suposat les noves tecnologies (webs, blocs, diaris digitals, ràdios digitals, cercadors internacionals, fòrums...) es transcendeix l’àmbit de la sala d’estar, es combat la fugacitat en que veiem i sentim la notícia i se’n perpetua, d’alguna manera, la vida.
És a partir d’aquí quan una notícia es pot fer gran, i a part de néixer pot créixer i reproduir-se. Amb el debat s’obeeix certa voluntat d’espècie: perpetuar la notícia, el ressò mediàtic. Que els fills dels fills en parlin, que es moguin parlant-ne: això és notícia.
L’aproximació al procés de construcció de la notícia, o si més no, això posa a la contraportada, “és il·lustrada a la segona part amb el retrat de les relacions i els estratègies entre els periodistes i els governants, vistes a través de l’experiència del seguiment informatiu de Jordi Pujol durant la seva presidència a
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada