Les trampes dels periodistes

TÒPICS ÈTICS

Dos Burguets. L’un càustic i divertit i l’altre…no tant. Amb “les trampes dels periodistes” Francesc Burguet va rebre el premi d’assaig Josep Vallverdú, l’octubre de 2003. Ben donat. El llibre és un vertader monstre assagístic, en el bon sentit de la paraula. De la mateixa manera que diem que fulano és “una bèstia política”, que mengano és un “Colós” en aquesta o aquella disciplina. Aquí tenim una autèntica bèstia, pel que té de brillant i de mutant. Una bèstia bicèfala capaç de dir “Operador semàntico...Opequè Glubs!“ o fer-nos excalmar un glubs! Glubs i glubs! a nosaltres amb coses com “l’equació N=E1E2 expressa la dimensió contextual bàsica de la notícia”.

lkjkjkjllk
Dos Burguets. Un cos partit tant pel que fa al registre com als continguts. Si bé a la primera part, Burguet fa un report entretingut de la situació periodística actual, a mig fer, quan ja ens té ben acostumats a girs irònics i a rialletes d’aquelles que trenquen el silenci de lectura, apareix de no se sap ben bé on... el Dr Jeckill. El científic bo, el mestre, el contingut, el teòric. El teòricament correcte, el plom. El que a part de ser un àvid i hàbil lector de diaris, un ciutadà despert i competent i un senyor periodista també és un analític d’analítics, d’aquells que a la facultat ens van fer avorrir. Perquè es veu que el que cal perquè l’anàlisi sigui anàlisi “com Déu mana” és bastir-la (o desbastir-la, espero que aquesta fos la intensió de tanta floritura pragmàtica) de fonaments teòrics, per fer-se sentir a totes les esferes, perquè els gustos-ben-pensants vegin que allò que hom diu es diu des de la disciplina i no des de la víscera calenta, encesa, igualment seccionadora, quirúrgica.


En fi, que per deixar clar allò de J.A Marina a la Selva del lenguaje “que el habla es ante todo un sistema de inducciones i seducciones” calia parlar de la constitució lingüística del periodisme i la informació, calia tocar el tema de la il•lusió objectivista de la llengua i remarcar, potser de passada, la naturalesa contextual del llenguatge. Però dedicar-hi quatre interminables apartats? Calia que ens tornés a la boca – encara que fos per rebàtrer-los- Strawson, Austin i actes de parla, els ditxosos sentidos y referencias, vida i miracles de la noció de context i tota la patuleia de les teories pragmàtiques? Calia?
kljll
A banda d’això, Olé! Olé pel toreig a les proclames dels apòstols de l’objectivisme, els que tenen la barra a més de fer-lo coincidir amb la verità effetuale. Es desplega una crítica concisa i burinadora de molts dels mites i llegendes que envolten el món de la informació i de la pràctica periodística. Es donen eines per desbastir les fal•làcies sobre les quals se’ns escriu el que passa i es llegeix el que passa. Sobre el llegir i l’escriure. S’assenyala a més alguns dels alimentadors dels despropòsits teòrics, els que branden i engreixen el nom de la objectivitat, la veritat, la informació pura. Els que canvien els noms de les coses quan se’ls enxampa (i quan no), els genis malignes, els redactors de molts dels codis deontològics que fan de nord i d’excusa moltes vegades a la mala praxi, a la praxi perversa de la professió periodística.
lñlkññlk

Una autèntica escabetxinada. Martínez Albertos se n’emporta la palma. És l’exemplar que aglutina més descaradament una determinada trajectòria teòrica, de les que fan trampes amb els seus principis, pel que tenen de fal•laços i circulars, pel què oculten voluntària o involuntàriament: amb la retòrica de l’objectivisme que es retroalimenta amb l’estratègia de la credibilitat informativa. Un cúmul d’equívocs, contradiccions i inconseqüències, que com les del catedràtic Martínez Albertos, s’han atrinxerat al voltant de l’anàlisi del periodisme. Així, des de llibres d’estil i les seves genialitats taxonòmiques pel que fa a la classificació dels gèneres periodístics, a les nocions rectores de la intrèpida professió al llarg de la història.
´kñl´´lñ
L’objectivitat i els seus seqüaços, la veracitat, la imparcialitat, la neutralitat, la honestedat, amb el cul enlaire. Una a una, ben enumerades, les principals trampes dels periodistes (les trampes que ens posen els periodistes, (que pèrfids...) o des de les que es veuen obligats a treballar donades les condicions, els parents i segones residències del sacrosant conteeext), cito les mines-anti-periodista desactivades, acotacions meves:

1.- “ Que l’objectivitat defineix i garanteix l’ètica informativa”. Diferent de dir que la objectivitat no existeix i que és perversa. Això seria com dir...”l’amor no existeix i a més és una merda”. Una bajanada. El que l’autor diu és, com repeteix planes més endavant “l’objectivitat a més d’impossible, és insuficient”. Perquè “el significat desborda la literalitat de les paraules i dels fets”. Perquè si vivíssim en un món on la descripció objectiva dels fets fos possible, ja no parlaríem de periodisme. Allà, a Raticulín s’hi fa allò que al•lucina que fa Ernesto Sáenz de Buruaga: “Así han sido las cosas, y así se las hemos contado”.

2.- “Que l’objectivitat reclama, com a condició capital i gairebé suficient, la separació entre informació i opinió. 3.- Que la classificació entre gèneres consagra el principi de separació (...) i articula un eix que oposa objectivitat i subjectivitat. I 5.- Que l’objectivitat és, sobretot, absència de subjectivitat. O sigui, sacralització de l’ objectivitat i satanització de la subjectivitat”. Per explicar això, Burguet dedica els dos fantàstics primers apartats a, bàsicament a cremar La Joana d’Arc de la poesia periodística :“els fets són sagrats, les opinions lliures”. Informació, fets i opinió tant simple com dibuixar una ratlla! Fets sagrats, opinions lliures i la pau al món. Absoluta i abstracta candidesa o mala llet periodística, l’objectivitat.

4.- “Que hi ha una informació pura, objectiva, fiable.” Que hi ha l’home del sac, que és un home i que porta un sac, d’això n’estem segurs. Que sabem que tot el que fem o diem es deu, a no fer res que l’ofengui, que “se’ns endurà l’home del sac”, que “no hem de faltar mai a l’objectivitat” el cercle menjador de totes les ètiques que facin problema amb el seu llenguatge.

6.-“ Que tanmateix s’accepta que la informació és un procés de naturalesa interpretativa i valorativa”. Ah! Que això del Papu és un creença! Ah! Que és un concepte límit! Ah! I ara què si no tenim plantilla? Amb què mesurarem la correcció periodística? Amb graus de mala baba? Amb graus d’adscripció política? Amb...què? Escoltem Burguet:

7.-“Que un cop detectada la incongruència literal, es proposa substituir la objectivitat per una sèrie de succedanis (...) que, o bé són conceptes igualment il•lusoris, o bé obvis i insuficients, i en qualsevol cas, delaten la condició fal•laç de la objectivitat i l’aboquen a la paradoxa”. (...) Touché! Aquí ja estava al setè cel dels desemmascaraments. Fa poc que estic posada en això del “periodisme cultural” i hi havia una sèrie de conceptes com aquests que em grinyolaven -i molt- cada vegada que el mestre periodista, el manual o el calçador em picaven els dits de les preguntes ...filosòfiques. Alguna cosa put a l’estat de Dinamarca! Acosteu el nas a l’honestedat a la veracitat a l’imparcialitat... Quina pudor! I és que només es pot ser subjectivament objectiu. Sobre això Burguet diu que “l’ètica professional només pot ser una qüestió d’actitud, d’intenció, de voluntat, de compromís. I de competència, és clar, contextual i textual. Professional, en definitiva”. I això a la facultat, no crec que s’aprengui.

8.- “Que contra el mite de l’objectivitat, qualsevol text és intencional, subjectiu, però això ni nega ni tampoc hipoteca la seva categoria ètica, són dues coses distintes perquè més ençà de l’estil o del gènere, sempre hi ha la voluntat i la intenció del periodista. 9.- Que es pot ser tan tendenciós, sectari maliciós o deshonest, amb la redacció impersonal, descriptiva, objectivada, d’un text informatiu com amb l’article d’opinió més murri, amb la diferència que en aquest cas la subjectivitat, la intencionalitat i la parcialitat, tothom les pressuposa, mentre que en el cas de la informació això s’obvia. O es dissimula. O directament s’oculta.”

Cosa que no semblen tenir en compte, si se’m permet el petit excurs, molts pedagogs, per dir-los-hi d’alguna manera. Però ja ens ho podíem pensar, que si bé hi ha periodistes que es creuen notaris fidedignes de la realitat, també tindran els seus lectors. El perill és que aquest seu públic pugui ser... mestre d’escola.

El colmo d'una manera de llegir com aquesta, la dels en-trampats, una manera de llegir, acrítica, impersonal, com entén la informació que llegeix, és que es vulgui trametre a un alumnat infantil. Apa! A crear escola! llegiu els diaris com llegiu les taules de multiplicar! Un tipus de lectura que es passa pel folre tots i cadascun dels punts que Burguet desplega. Una mena de lectura que obvia, per poques mires o per mires massa determinades, el que es pot arribar a amagar darrera una escriptura aparentment impersonal, la intensió. La mateixa amb la que s’escriuen els llibres d’història. Tots amb molt bona intensió, la seva.

El nefand del cas és fer servir els diaris amb la mateixa lleugeresa amb què es fan servir el llibres de text. No tenir en compte les desenes i menes de cometes que poden posar en qualsevol escrit. A l'exemple. Recordo a bàsica, la professora, volent-se fer la progre i repartint-nos diaris: “Ahora aprenderéis a leer los periódicos” –deia amb les ulleres a mig nas-. Tu Gutiérrez! Lee! -I el pobre Gutiérrez llegia. El titular el tinc mig gravat: “Batasuna, el brazo político de ETA...bla, bla, bla”. Devíem tenir tretze anys. Aleshores, cada vegada que sortia la paraula “Batasuna” en algun titular d’aquells que ens feia leer para comprender (això sí, amb la més bona intenció, la de que no llegíssim només la Super-Pop) , s’escoltava des de la tarima: “Y qué leyó el compañero Gutiérrez acerca de Batasuna, niños? Aleshores retrunyia un poc enèrgic i unànime: “Batasuna, El braaaaaazo políiiiiitico de Eeeeta” del to "Raíz cuadrada de 144 és 12". I amén.

Amén també als dos últims desglossats del seu anàlisi de les trampes dels periodistes:

10.- "Que qualsevol informació sempre pressuposa i conté valoracions i interpretacions implícites, que governen i determinen tot el procés de producció periodística (pretextual, textual i supratextual) i d’interpretació del lector."

11.- "Que, finalment, i en conseqüència de la ubiqüitat de la interpretació i la valoració implícites, la informació d’actualitat és territori del periodisme més inquietant i pertorbador – Quasi un assumpte per al Cuarto Milenio- Perquè és - d’aquí el títol de l’assaig i el pal de paller de l’anàlisi- el que pot ser més trampós i traïdor, per acció o omissió, pel que diu i com ho diu, pel que calla i pel que dóna a entendre sense dir-ho impunement, sinó obertament."

En definitiva, és a mans del lector decidir, detectades les trampes, si allò que li xerrica del què llegeix, si es que li xerrica alguna cosa, és error (responsabilitat professional) o què és mentida (responsabilitat ètica) en el procés de la informació. Una tasca de valoració continuada, un concatenament de decisions que si “pretenen defugir l’arbitrarietat, la negligència o la irresponsabilitat, s’han de fonamentar en criteris, és a dir, en valors i raons”. La resta de diari només són mots encreuats, horòscops i classificats. O també hi ha trampa?