Tornar

Avui és el dia de la resurrecció dels morts. La terra tan curosament col·locada sobre seu es desgrana lentament i s’enretira. Entre la confusió d’humus s’hi entreveu un dit. Dos dits. Tres dits. Endevinem que és una mà subterrània d’algú oblidat per tothom excepte pels cucs. Saluda. Espereu... què fa?! Arronsa lentament l’engranatge de tots els dits, menys el del mig. El del mig queda ben dret. És la manera poc nostrada de fer-nos botifarra.

Com la mà del despertador de les set del matí. Com la mà de les dutxes somnàmbules, del cafè innecessari i no plaent. La mà dels “matins-punt-NO “. La mà mòrbida dels matins laborables. Els dies que, per l’engany cruel de les vacances, tothom creia morts i enterrats per sempre. I avui, aquest dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent un piló, la mà del temps ha tornat a la vida.

I és que a la vida sense mans, sense temps, una l’aprèn tan ràpid! Oh! Llevar-se al ritme del cos, fer el que plau i a l’hora que plau. Fer tot allò propi d’haver perdut les mans i els temps. Rutina preciosa, melosa, desimbolta... Però avui, aquest maleït dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent pasterada, els morts caminen entre nosaltres:

-Bon dia! –diu la companya amb un somnriue tensat pels timpans-

-Bon dia.

-Ja tenia ganes de tornar!

-De debó ?

-No.