L'ombra a la paret

A l’edat intraduïble del gall d’indi (que sobradament he deixat enrere) es va celebrar una ouija a casa meva. Llavors feia relativament poc que vivíem al pis dos.

A la senyora que és la mare de la meva mare, quan encara era una àvia que no se li havia acabat el repertori d’històries viscudes, alienes o inventades per explicar, me’n va trametre una que encara ara em remou. Aleshores, quan tot és quiet i només se sent el cruixir dels mobles, puc veure dues dones com les veu Mr Iker a 4rto Milenio.

Les vides gosses

Unes dones, desproveïdes de seny i de bondat, trinxant a cops de destral les cadires modernistes de la sala. Les apilonen al mig del saló. Prenen un misto darrere un altre i fan una foguera. Però fixem-nos-hi bé. Allò no era cap ritual litúrgic. Tampoc cap manifestació antimodernista. Senzillament, s’havia espatllat la calefacció i tenien fred.

Per la consegüent bravada de fum i sutge, el xiuaua que tenien per companyia masculina, la va dinyar. I com que bastant ostensiblement, tampoc eren amigues de cap reflexió sobre la transcendència de l’anima, la creença en un més enllà, o la consciència de finitud de les criatures de Déu, li van donar un final bastant animal al gos.

Prenen el xiuaua i l’estenen sobre el màrmol de la cuina i el desmunten en tres parts proporcionals a la mida del crani. Seguidament, l’acomiaden per la tassa del wàter.

Anys després, passada la postguerra i la ràbia que les va fer mínimament senzilles, hi va haver una inundació general a l’edifici. A les actes que la meva àvia reitera com el gest juganer amb la dentadura postissa, hi constava que la causa era “obstrucció per cos fossilitzat de can boiximà”.

Això és tot el que sé dels antics llogaters. La resta, és tot fantasia. Com la taca a la paret del dia de la ouija, la que ens va fer sortir com esperitades del pis, taquicàrdiques, nenes de les carmelites més blaves que el seu uniforme. Una taca en forma de xiuaua.

El fet demostra que no hi ha un cel per als gossos, però que sí que hi ha justícia canina. Aquest dissortat animal, ha tingut en la mort l’acompliment del seu desig més bàsic: espantar més que
un dòberman zombi de Resident Evil. Ni en somnis hauria imaginat ser un gos tant satisfet.