Excel·lir, ara.

Avui m'ha arribat un correu a través de dos contactes ben diferents. És bastant improbable que tinguin cap relació entre ells. Si fos així, estaria molt contenta per tots dos. L’una, és una companya de facultat. L’altre, és el meu germà gran, en Jordi. En Jordi és advocat i se les brega amb lleis i altres lletrotes pràctiques. La "Sra M" és mestra ara i se les té amb nens, pares i companyes de feina. Suposo que més o menys com jo. Doncs bé, tots dos m’han fet arribar a mi i a la resta dels seus contactes un article de Ramon Llorente Varela, respecte al boicot a l’excel.lència. L’escrit denuncia un fet flagrant al món laboral: excel·lir no interessa. Interessen els contactes. Els llocs i els familiars oportuns. Interessa relativitzar virtuts i potencials a favor de la mediocritat, la idiotesa o la destresa viperina.

I jo afegeixo: això es multiplica en àmbits reduïts. Un àmbit reduït com pot ser una ciutat petita, com la nostra.

Ara bé, totes les persones poden aspirar a l’excel·lència? Cal triar l’àmbit adequat, el sector empresarial adient, delimitar en quina activitat concreta hi ha el potencial a excel.lir. (Sobretot si s’és un dels afortunats que ha treballat una formació de lletres). Després, si s’aconsegueix aquesta proesa, s’hauran de superar una sèrie d’obstacles. El treballador (treballadora) avui dia és un Hèrcules: Cada dia, dotze treballs.

1.- Llevar-se.

2.-Fer-ho amb la consciència i amb un control de sí suficients per no esmicolar el despertador.

3-Intentar deixar l’àmbit privat en ordre, no fos cas que el record d’una rentadora per posar, d’ uns mitjons desparellats o una factura impagada ofusqués la nostra productivitat.

4- Limitem l’àmbit privat a l’àmbit domèstic, si el féssim anar més enllà ens adonaríem que la vida transcorre entre les hores fugisseres del cap de setmana, de son, de sofà. La proporció entristeix. La tristesa no és productiva. Per tant, limitem la concepció de l’àmbit privat a àmbit domèstic, almenys entre setmana.

5- Sortejar els municipals i els embussos (començo a pensar que no són els embussos els que atreuen als municipals, sinó a la inversa. Atemoreixen tant als conductors somnolents que acaben fent-ne alguna, circulatòriament parlant.)

6- Arribar a l’hora.

7- Estar a l’hora al lloc de treball de manera ostensible, que és diferent d'arribar a l'hora. No n’hi ha prou en ser allà. S’ha d’estar allà i fer notar que un està desenvolupant la seva tasca. Per això anirien bé uns panells indicadors més o menys virtuals, al menys a les empreses amb falta de fitxador, com la meva.

8- Si és el cas que es comença una feina nova: discerniment. La premissa més important per a la tasca més feixuga SABER DESTRIAR QUI ÉS UN BON COMPANY I QUI NO HO ÉS.

9- Un cop elaborada la teva tria, s’ha de desenvolupar una actitud de no enfrontament. És a dir, fes-te amb els companys i aprèn a esquivar les víbores. Sota cap concepte intentis fer raonar les males pècores. Sota cap concepte intentis mostrar-te tal com ets davant aquests escurçons laborals. Com que no se sap mai quina queixalada serà verinosa, esquiva, esquiva, esquiva.

10.-Persevera en un ritme constant i aparentment productiu.

11.-Que els teus minuts d’esmorzar o la teva hora de dinar no coincideixi mai amb la d’un superior.

12.Plegar a l’hora convinguda.

Entenem per excel·lència sobreviure en el món laboral sense deixar-hi la integritat, qualsevol mena d’integritat. Crec que la major part de persones que conec coneixen alhora, aquestes normes laborals que m’autoimposo. Crec que una bona part de les persones en què penso quan escric això excel·leixen en les seves feines precisament per aquest motiu. I l’excel·lència? La que s’escrivia en majúscules a l’antiga Grècia? Algú ha vist algun Sòcrates viu? Avui han promocionat a director general en Parrús, el fill de l’amic de l’accionista majoritari, el de les llicències d’obres, el que es passava el sant dia a la facultat fent el merda, el que es rascava la calba mentre els altres acumulàvem contractes escombraries per pagar-nos la carrera. I l’excel·lència? Algú ha vist un Sòcrates viu?