Per setmana Santa, sorgeix la santa urgència d'abandonar les ciutats natals i desplaçar-se cap a les ciutats natals d'uns altres que, com nosaltres, es desplacen també santa i urgentment. Així uns i altres ens creuen els camins, volent canviar-nos els aires i els alers per uns dies.
És fantàstic haver creuat una frontera tenint la sensació taumatúrgica de no haver experimentat massa retencions, les de les carreteres vull dir. És fantàstic creure que un és lliure per uns instants, com un nen quan surt al pati, agafant embranzida mentre s'aixuga els mocs amb la màniga. Correm, correm, amb el vidre avall, sentim l'aire sant de la santa festa! Ens agrada conduir, la mà talla el vent de la finestreta. Jesús és mort! com cada any, el calendari l'ha tornat a matar, per res! mort-ressucita-mort-ressucita... però nosaltres tenim festa!Som lliures i sembla que no portem cap creu. Passió lleugera! Ales de proletari! Fins quan s'arriba a un peatge.
És fantàstic pagar un peatge francès, així es trenca la rutina circulatòria nostrada. Allà aturats, en punt mort, desembutxaquem com a casa però et diuen, "merci madame" i "bonjour", en francès. És que ens convenia un canvi d'aires.
Arribats al destí, som més més trampats que el fill de Déu nostre Senyor i plantem la creu a la motxil·la. És fantàstic haver de canviar a una altra llengua que no sigui l'espanyol, si més no, per variar. És fantàstic que no et coneguin de res enlloc. Ser allò que és impossible ser a Girona, un des-etiquetat, un des-conegut, un anònim! I ens estufem. Alleugerem el pas. Respirem l'aire que sembla més pur. Caminem sense complexes. És fantastic que un es cregui tant "un" i que els paisans, només en veure't, et reconeixen com "oh là, là: espagnol?"Aleshores, parem. Mirem si fem olor d'espanyol, si hem dit alguna o d'altra paraula que se'ns hagi escapat en aquella llengua. Mirem com anem vestits: no, no som francesos. Deu ser això. Jo no porto sabatetes de topets. El meu company du un tall poc ortodoxe, gàl.licament parlant. La creu, la que haviem descarregat en arribar, torna a aparèixer davant nostre, magnificent, a contrallum, creua els rajos d'un sol encegador. Alhora que es va alçant a poc a poc, a l'ajuntament issen la marsellesa. I allà, a la plaça de la Concorde, ens vam sentir altre cop, etiquetats, classificats, taxonomitzats, vaja, com a casa.
Crucificats, no, guillotinats amb la tallant resignació i la mandra d'explicar qui som i d'on venim a algú que no li interessa, blasfemem amb boca petita: "oui, nous sommes espagnols...". Però ben mirat, val més haver gaudit d'uns instants de lliberat, encara que després se'ns despedeixi, per més INRI, a la francesa.
És fantàstic haver creuat una frontera tenint la sensació taumatúrgica de no haver experimentat massa retencions, les de les carreteres vull dir. És fantàstic creure que un és lliure per uns instants, com un nen quan surt al pati, agafant embranzida mentre s'aixuga els mocs amb la màniga. Correm, correm, amb el vidre avall, sentim l'aire sant de la santa festa! Ens agrada conduir, la mà talla el vent de la finestreta. Jesús és mort! com cada any, el calendari l'ha tornat a matar, per res! mort-ressucita-mort-ressucita... però nosaltres tenim festa!Som lliures i sembla que no portem cap creu. Passió lleugera! Ales de proletari! Fins quan s'arriba a un peatge.
És fantàstic pagar un peatge francès, així es trenca la rutina circulatòria nostrada. Allà aturats, en punt mort, desembutxaquem com a casa però et diuen, "merci madame" i "bonjour", en francès. És que ens convenia un canvi d'aires.
Arribats al destí, som més més trampats que el fill de Déu nostre Senyor i plantem la creu a la motxil·la. És fantàstic haver de canviar a una altra llengua que no sigui l'espanyol, si més no, per variar. És fantàstic que no et coneguin de res enlloc. Ser allò que és impossible ser a Girona, un des-etiquetat, un des-conegut, un anònim! I ens estufem. Alleugerem el pas. Respirem l'aire que sembla més pur. Caminem sense complexes. És fantastic que un es cregui tant "un" i que els paisans, només en veure't, et reconeixen com "oh là, là: espagnol?"Aleshores, parem. Mirem si fem olor d'espanyol, si hem dit alguna o d'altra paraula que se'ns hagi escapat en aquella llengua. Mirem com anem vestits: no, no som francesos. Deu ser això. Jo no porto sabatetes de topets. El meu company du un tall poc ortodoxe, gàl.licament parlant. La creu, la que haviem descarregat en arribar, torna a aparèixer davant nostre, magnificent, a contrallum, creua els rajos d'un sol encegador. Alhora que es va alçant a poc a poc, a l'ajuntament issen la marsellesa. I allà, a la plaça de la Concorde, ens vam sentir altre cop, etiquetats, classificats, taxonomitzats, vaja, com a casa.
Crucificats, no, guillotinats amb la tallant resignació i la mandra d'explicar qui som i d'on venim a algú que no li interessa, blasfemem amb boca petita: "oui, nous sommes espagnols...". Però ben mirat, val més haver gaudit d'uns instants de lliberat, encara que després se'ns despedeixi, per més INRI, a la francesa.
4 comentarios:
Aquest és el camí Mar, molt bé, això es diu un article, sorgit de les entranyes del mateix cony que et va parir !! vinga continua amb aquesta sang burgint l'inmens desconegut de la rauxa creadora .
Segueix així, el teu " My Way" únic i particular, i dona pel sac a les fundacions unionistes , de pensaments unificats i interessats de poder.
UHM..."cony" no se diu. A més, és de domini públic que hom sorgeix del mocadoret que duen les cigonyes...parisines.
Mar,
No sé que passa amb les fotos del teu blogg , però no es veuen.Coses del Windows , del Gates i la mare que els va parir. Bé , el Gates va parir al Windows i el Gates ?
Salut ***
ja ho veig! no hi h amaneres: per aquest post era una imatge que ara no trobo enlloc: la famosa dels soldat a iwo shima alça les barres i les estrelles, només que al lloc de la bandera, hi havia un cristu a la creu. aviam si la torno a trobar...
Publica un comentari a l'entrada