Al voltant de Historia de una vida

TeatreCrítica
Lisa Morrison no és Eve Hurrington

La història és sabuda: Alumne admira mestre, mestre alliçona alumne, alumne creix, aprèn, depassa i destrueix mestre. En definitiva, la trobada entre una vida per formar-se i una altra que ja ha fet vida. Més, i el matís és important, entre les ganes d’èxit i el despilfarro de supèrbia. La gana és recol.lectora, acumula, fa rebost. La gana és caçadora, està a l’aguait, oportuna, malèvolament pacient. I a la iogular. La supèrbia, en canvi, vessa, s’exhibeix, contínuament, es gasta. I aquests són els camins inversament proporcionals que s’expliquen a Història d’una vida.

Tot hi fa joc. L’escenari, el vestuari, les actituds vitals, la regularitat de les aparicions a escena. L’escenari és senzill: la sala d’estar de la professora i famosa escriptora de relats, Ruth Steiner. Les parets folrades de llibres, l’escriptori colgat de paperassa, una finestra que s’encalla. Arriba l’aprenent. Porta motxil.la, cueta i un jersei lligat al cul. Topa amb les ulleres de pasta i els decibels de més del to de la mestra. I tot comença a creuar-se. La finestra s’arregla. L’escriptori s’endreça, els llibres s’ordenen i les trucades es responen. De cop, Lisa porta un recollit més seriós i s’ha tret la indumentària naïf. És quan Ruth arriba triomfant d’un plató de televisió, amb una elegantíssima capalina negra. Aquí, una davant de l’altra, el gegant de les lletres treu el peu de l’accelerador i Lisa empren, quasi sense voler, el camí de la usurpació vital.

Només fa allò que recomanava Maquievel al seu príncep: gaudir del benefici del temps. A partir d’ara per l’una, tot farà baixada: més i més cabells blancs, menys inspiració, menys mirada de sí. Per l’altra, en canvi, s’obre el teló de l’espectacle: tot són dades experiencials per incorporar al seu èxit. Cada vegada escriu amb més seguretat, eleva el to, es vesteix amb més elegància. Fa tot allò que s’espera d’una gran escriptora. No, més ben dit: fa tot allò que s’espera d’una escriptora d’èxit. I va desapareixent de l’escenari, el petit huracà xuclador. Només hi queda Ruth, envellida, malalta, verd-grisa. Els papers, molt contrarestats a la primera escena, quasi de caricatura, es van definint al llarg de l’obra i els personatges acaben per presentar-se en una intimitat reveladora.

Tot plegat ens feia pensar molt amb alguna altra cosa. Ruth Steiner i Lisa Morrison de Donald Marguilles són el correlatiu lletrat de les escèniques Bette Davis i Anne Baxter de Mankiewicz. A All about Eve (aquí, Eva al desnudo), ja es parlava dels camins creuats de l’ambició. Aleshores, Eva, es presentava com una mosqueta morta que, a poc a poc desplaça a la gran actriu dels escenaris. D’això, un judici contundent: Eva, la deixebla despietada i ambiciosa ha jugat brut, brut de guilla. Un comportament netament reprovable. Però Margulies dona una volta de torca més amb la seva història: quan acabem la història d’una vida, no sabem què dir-ne. Només una cosa, la Lisa Morrisson no és l’Eva Hurrington.

És evident que els llaços entre les dues fèmines s’ha anat fent forts. Però l’amistat no respon a un pla establert amb mala baba. L’acostament és un acostament que porta a reflexionar sobre el pas del temps, l’ineludible cursa de relleus que va de generació en generació.

En definitiva, l’obra respon a la representació d’una dicotomia que passa per sobre el tema (el maleït pas del temps). S’escenifica la vida seccionada en una geometria cruel: La vida que es viu i la vida que s’escriu. L’escriptura esdevé una teràpia, el mitjà a través del qual es tracta el dolor de viure i els records passen ser material transcrivible per l’estil. Si hom té una història i no l’escriu, envelleix i mor amb ell. Aquesta és la lliçó del mestre: no es pot deixar d’escriure la vida.

El moment per la senectut i el corc del temps, és quan Ruth és incapaç d’escriure la seva història. D’altra banda, l’explica a Lisa i Lisa, l’escriu. És llei de vida, malgrat el sentiment d’haver estat ultratjada, espoliada, i sobretot, arraconada. No només “li ha robat la història” sinó que no ha comptat amb ella per escriure-la.

Però Lisa no és del tot una mala peça. Lisa ara, vola sola. Lisa no destrueix la mestra, en continua l’escriptura i la perpetua. Per això Lisa Morrisson no és l’Eva Hurrington. Només porta fins a les darreres conseqüències el primer consell que Ruth li dona: “Escriu, escriu! Quan expliques les històries evites l’obligació d’escriure-les”. I doncs? Magister dixit.

“Historia d’una vida” de Donald Marguilles.
Direcció: Tazmin Townsend.
Intèrprets: Luisa Martín i Sílvia Abascal