Agnes Varda: De Millet al reciclatge (3)

La composició

Cita a Van der Weyden. No sé fins a quin punt la composició de Varda és una composició geomètrica com la de Van der Weyden. Al judici final del pintor flamenc, a part del monstruós de l’amenaça bíblica, hi ha una aportació bàsica que va de la mà del vigor plàstic: la introducció d’emocions, el concepte dolorós, el patetisme i el drama, vomitats en un gore magistral.

Sense la crueltat religiosa ni la pietat maternal, Varda presenta una mena de judici final capgirat, un final del judici. Les criatures del seu film, no són jutjades, tot i que apareixen advocats i codis civils, fent referència constant a la llei dels homes. Les criatures es presenten no per un judici, sinó per alguna cosa menys brava i més elaborada: el camí que va de l’observació a la contemplació. D’aquesta manera remou la veritat de l’art, bastant més efectiva que el moment per la Veritat que vol significar el Judici Final.

Material social

Una abstenció formal de judici. Això ho aconsegueix amb la seva posició en el film. De fet, es converteix en una espigoladora més, en l’espigoladora. La que ho fa en solitari i que recupera, en la seva composició, les deixalles del sistema capitalista, el seu material documental. Un material humà amb el que aporta denúncia: ¿Com podem permetre que una societat que li surten els aliments per les orelles, no administri adequadament els seus excedents? Que els llencem, que els desaprofitem, enterrem tones d’aliments pel sol fet de no fer el pes a la forma del mercat.

I hi ha mendicitat i hi ha pobresa. O simplement, hi ha l’oportunitat, per part d’un nombre representatiu de la classe mitja, de gestionar èticament uns aliments que, d’altra banda, es farien malbé. Raïms de la més alta denominació d’origen podrint-se a terra pel mateix fet de pertànyer a una denominació d’origen. Figues estant-se als arbres i punt. Pomes a la pomera. Cols florides i patates, patates deformades, en forma de cor. Un cor que no es pot vendre. Un cor que per si les lleis del mercat és una deformitat, un pes i una mida no adequats pel transport i la comercialització, per famílies senceres d’espigolaires es converteix en la font principal d’aliment.

Fins aquí el primer material humà. S’atura. Se senten cançons de ritme soul, molt semblants a les que cantaven els esclaus als camps de cotó. Espigola al seu costat, en un camp de patates. Però la càmera no és la boca i espigola material pels ulls, un material artístic. L’altra cara de la composició.

Material artístic

Cull uns quants quilos de papes en forma de cor i se’ls endu a casa. Com s’endu a casa parabrises i altres restes mecàniques l’artista de la recomposició, ell les veu com línies verticals pels seus collages. Un altre, l’entranyable miserable del 2000, recupera frigorífics i altres electrodomèstics abandonats als carrers. Ell els veu com objectes mercadejables. I l’ex-camioner, l’ex-marit, l’ex-pare i l’ex-ciutadà, recull aliments caducats dels containers de les grans superfícies. Però, ai las! No els veu com a res més del que són: aliments amb data de caducitat, aliments.

Hi ha múltiples referències artístiques al film, a banda del quadre de Maret i d’altres representacions similars respecte la pagesia, trobem mostres d’art contemporani i... girasols-Van Gogh. Quan pensem en Van Gogh, no podem deixar d’associar-lo amb la figura del geni incomprès.Varda, presenta com a mínim tres perspectives sobre l’art que es pot arribar a composar a partir de les restes. En primer lloc, la seva, l’art que es fa espigolant fonts documentals. Després, la del paleta jubilat i els cossos de les nines reciclades, el de l’arquitectura de tendra morbidesa. I, finalment, el de l’artista oficial, el de taller i d’estudi. Ell ho feia semblar tot molt cool, perquè no ho feia ni per necessitat ni per divertiment: ho feia per una cosa molt més excelssa, a saber, en nom de l’art. I bé? Són genis incompresos? S’acosten més al freakisme o a la genialitat? Tota composició, sembla que vulgui dir-nos, es fa de restes, de parts usades d’experiències que l’artista reconverteix, composant, en obra. Tant se val si l’esperit obeeix al pur joc.

Parla de la dinàmica que hi ha darrere qualsevol joc. Del tap de l’objectiu ballant una estoneta davant la càmera. Parla de la projecció enllà del temps que s’aconsegueix amb... l’art. Això és la composició, la cita i la recontextualització del material experencial en alguna cosa que va més enllà del seu paper, del seu ús, del seu rol habitual (joc) i de la constel.lació amb altres deixalles de vida (art). L’art recupera del temps moments que el temps mateix llença a les escombraries: moments de joventut, quan les mans eren terses i la cabellera frondosa, reconvertits en els macros de les mans senils. Moments en què les nines lluïen en un aparador o al cim del llit d’un nena llaminera, reconvertits en castells molt Mad Max, nines calbes, nues i sense ulls: “sóc paleta i m’agraden les nines” -deia l’individu que aixecava aquelles construccions apocalíptiques-. Seguidament, la documentalista pregunta a la dona del paleta estrafolari: ¿Què en pensa de l’art del seu marit? I ella respon en un plànol on el marit espera la resposta benèvola de l’estimada esposa: “Art? Bé, n’hi ha de millors...”