El dret a la intimitat i a la pròpia imatge és un dels límits constitucionals tant de la llibertat d’expressió com del dret a la informació. Així la recullen també els codis deontològics.
Comença la Carta de Principis per a l’Actuació dels Mitjans de Comunicació de la CCRTV:
Comença la Carta de Principis per a l’Actuació dels Mitjans de Comunicació de la CCRTV:
"El dret dels individus a veure respectada la seva intimitat ha de ser constantment sospesat amb el dret a transmetre i a rebre informació d’interès. En general, el dret del públic a rebre informació haurà de prevaler quan les accions dels individus tinguin lloc en espais públics o quan siguin notòries per raó del caràcter públic de la persona en qüestió o per la publicitat ja donada al fet. En canvi, haurà de ser molt justificada per l’interès públic la revelació de trets o conductes de caràcter íntim de les persones quan aquestes esdevinguin dins d’àmbits privats. Els professionals dels mitjans de comunicació no actuaran de manera intrusiva."
Però hi ha activitats que tot i ser privades, són activitat clarament delictives o antisocials. Aleshores el mitjà pot i ha de ser intrús atenent-se a la seva responsabiliat professional. L'intrusisme, s'ha de limitar però als fets en qüestió, aquí la valua personal del periodista en encabir al món dels fets, altres privacitats/intimitats que no són les que s'estan publicitant responsablement: la famíla, l'entorn, les persones implicades (per no parlar dels menors).
La pedra de toc és la consideració de què recau i que no sota l'abraçada de l'interès informatiu. Els codis deontològics parlen de vulnerar el dret a l'intimitat en el cas de que "l'interès informatiu sigui evident". I d'evidències clares i distintes, en informació, no n'hi ha. L'interés informatiu és un constructe els límits del qual són purament tendencials.
És d'interés públic la vida privada de la Pantoja? És d'interés públic si ha comès frau a les arques municipals de Marbella. Però la vida dels famosos, se sol presentar com un cas a part. És el peatge que sembla han de pagar per la fama, la pèrdua d'un dret fonamental del que gaudeixen la resta de ciutadans anònims. Els mateixos ciutadans anònims que fan crèixer la demanda d'un determinat tipus d'informació, la que omple les pàgines del cor i que per l'exhibisionisme habitual dels protagonistes, la intimitat els desapareix dels llenguatges.
Que es rebutgi un dret ens exclou del seu ampar?Els drets són la casa que duem a sobre per ser ciutadana. Sóm portadors de drets (i deures). I quan es fa pública una informació sobre fets- veraços-de-la-vida-privada-d’un-particular-que-no-són-d’interès-públic, es compti o no amb l'autorització del que difon la intimitat, s'està vulnerant un dret. No crec que sigui d'interès públic quants wàters té a casa seva la Preisler o quin tipus de decoració gaudeix el dormitori d'una folklórica.
Però pagant Sant Pere canta, les putes es diuen els noms que els seus clients prefereixin i els famosos venen la seva intimitat, cedeixen el seu dret de ciutadania. Hi ha una demanda que s'ha de sadollar amb oferta. El problema és que la demanda es vesteix en clau de necessitat i l'oferta amb cobertura de necessitat. A partir d'aquí, queda justificada la quantitat i quantitat d'informació que respon a "un interés públic" de veure privacitats bàsicament, prostituïnt-se.
La pedra de toc és la consideració de què recau i que no sota l'abraçada de l'interès informatiu. Els codis deontològics parlen de vulnerar el dret a l'intimitat en el cas de que "l'interès informatiu sigui evident". I d'evidències clares i distintes, en informació, no n'hi ha. L'interés informatiu és un constructe els límits del qual són purament tendencials.
És d'interés públic la vida privada de la Pantoja? És d'interés públic si ha comès frau a les arques municipals de Marbella. Però la vida dels famosos, se sol presentar com un cas a part. És el peatge que sembla han de pagar per la fama, la pèrdua d'un dret fonamental del que gaudeixen la resta de ciutadans anònims. Els mateixos ciutadans anònims que fan crèixer la demanda d'un determinat tipus d'informació, la que omple les pàgines del cor i que per l'exhibisionisme habitual dels protagonistes, la intimitat els desapareix dels llenguatges.
Que es rebutgi un dret ens exclou del seu ampar?Els drets són la casa que duem a sobre per ser ciutadana. Sóm portadors de drets (i deures). I quan es fa pública una informació sobre fets- veraços-de-la-vida-privada-d’un-particular-que-no-són-d’interès-públic, es compti o no amb l'autorització del que difon la intimitat, s'està vulnerant un dret. No crec que sigui d'interès públic quants wàters té a casa seva la Preisler o quin tipus de decoració gaudeix el dormitori d'una folklórica.
Però pagant Sant Pere canta, les putes es diuen els noms que els seus clients prefereixin i els famosos venen la seva intimitat, cedeixen el seu dret de ciutadania. Hi ha una demanda que s'ha de sadollar amb oferta. El problema és que la demanda es vesteix en clau de necessitat i l'oferta amb cobertura de necessitat. A partir d'aquí, queda justificada la quantitat i quantitat d'informació que respon a "un interés públic" de veure privacitats bàsicament, prostituïnt-se.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada