Liverpool-Barça

Tons de verd

Diuen que els homes no són capaços de distingir massa tons dels colors bàsics. Les dones, en canvi, poden mantenir llargues converses sobre els mil matisos que pren el color taronja, per exemple, en salmó, en préssec i en coral. El blauverd, en verd aigua, en blau cel, en blau elèctric, en blaugris, en verd poma. Quin univers cromàtic que es perden els mascles de la nostra espècie! Però no. Ahir, a Liverpool, aquesta teoria estúpida va quedar obsoleta, com espero que també la segueixin la de que les dones no saben llegir mapes, que els homes no poden posar rentadores o que no tenen sensibilitat. I tant si en tenen de sensibilitat! I tant si en saben distingir de gammes cromàtiques! Un munt! Mireu ahir només del verd: verd esperança, verd pistatxo que no és el verd fluorescent de la samarreta blaugrana, verd gespa!

Però ahir el verd va prendre una significació diferent: El vigent campió de la Champions League, ha perdut la seva corona al Regne dels fills de la Gran Brtanya. Al bressol d’aquest coi de joc amb piloteta. A la casa dels Beatles. A quilòmetres de Lourdes, la culerada , amb la cua entre les cames, torna camí a Catalunya, sense que la Creu de Sant Jordi hagi fet prou sang als diables vermells del Liverpool.

La gent blaugrana, esperava el miracle, però no va esdevenir-se. Abans del partit tot eren senyals. Els teleinformatius n’anaven plens: el Barça no ha de perdre l’esperança perquè s’estarà al carrer “hope”. Algú allà dalt diu als blaugranes que no perdin la fe. El Barça no pot perdre perquè duu la samarreta amb el color festuc invencible. Algú allà dalt diu als blaugranes que, de la mateixa manera el verd és el color per l’esperança, el verd pistatxo, és el color de la victòria. Però el miracle ha fet llufa i tots aquells senyals divinament fetitxistes, no devien anar per nosaltres. Ara, després de tot, s’ha reformulat l’exercici hermenèutic: a Anfield Road , Déu va dir “ No passareu”.

Més de 42.000 ànimes roges anglicanes, van espantar la fe dels catòlics catalano-romans. El càntic dels anglesos el “ Mai Caminaràs sol “ , va fer tremolar tots els ciris encesos en nom de la Moreneta. Teníem un Barça amb armadura fluorescent, estendard d’herois desesperats 3-4-3 , trident ofensiu de somni (Messi, Eto’o , Ronaldinho). Teníem un Barça així, que es va passar els primers quaranta-cinc minuts perdut per la gespa verda opiàcia.

Potser buscant un alè d’inspiració, els amics càmeres d’antena-3 enfocaven tot sovint un parell de noies maques que, més tard vam saber que es tractaven, almenys una de les dues, de la filla de Rijkaard. Uns ulls verds immensos, seguien guspirejants el joc dels nois del seu pare. Uns ulls verds de damisel·la en torneig de cavallers. Ningú, però, ni el capità, va passar a recollir el mocador de donzella que segurament, els hagués prendat de poder encertador.

Un poder encertador com el que va brillar a Amsterdam. La màgia no va arribar mai a les cames dels astres blaugranes. I mentre el marcador no pujava ni a tiros, anavem recordant que el F.C. Barcelona, està totalment estructurat, ideat i amamantat per fer córrer la bimba , per jugar ràpid, quasi al primer toc. Combinacions, triangulacions, obrir el màxim el camp. I espetec contra el físic brítànic, les torres, les fogarades, la potència, les cosses, les patacades, o dit en culé “l’antifutbol”. Amb l’antifutbol castrant el joc a la primera part, el Liverpool va crear més de quatre ocasions clares de gol, amb dos xuts al pal, essent Riis (8’ ,11’ , 26 ‘) , Bellamy (25 ‘) i Kutuy (25 ‘) les màximes expressions del vendaval ofensiu britànic.

La segona part, els diables vermells estan més cansats pel gran desgast realitzat fins aleshores. Abaixen la pistonada, afluixen la pressió. Les càmeres ja no enfoquen la damisel·la i ben segur que estava fent senyals a son pare. Li diu: “pare jo de tu faria canvis”, “pare que el cavaller negre no està fi”, “pare arrisca’t i posa el ros que és més ben plantat”. I el bon Rijkaard, sense perdre mai el somriure i la compostura, claudica davant els consells de la seva filla.

Però tot allò que les càmeres no recullen és hipotètic i el fet tangible és que el Barça va saber aprofitar l’afluixada de corda del Liverpool. Les seves estrelles, van comença fer-la anar com saben i a crear perill. Però el Liverpool tot i no jugar tant bé com a la primera part, van continuar creant ocasions de gol, a botes de Kuyt i Gerrard principalment. Al minut 52’ va arribar el primer estigma del miracle possible, quan el “ Gaucho “ , amb magnífica recepció i mitja volta, va estimbar una pilota al travesser superior anglès. Amb els canvis al minut 60’ de Giuly per l’ennegrit Eto’o i de Gudjohnsen pel targetat Thuram, van espavilar més els barcelonistes, que van veure la llum celestial del miracle, quan l’islandès Gudjohnsen , va fer una excel·lent penetració a l’àrea tot marcant el 0-1. Bogeria de 2000 a la grada. Quedaven 25 minuts per jugar i ja es tastava l’èpica de la remuntada. Però ai las! Que el verd no era el verd! Que l’única cosa certa i empírica va continuar essent l’implacable estadística: El Barça no ha perdut mai al camp del Liverpool. I de fet no va perdre, però no n’hi havia prou.

El Campió ha estat vençut pel Drac vermell, Sant Jordi no va despertar el Ferro i el nostre Déu, catòlic, apostòlic i romà, no li va agradar gaire que ens acollíssim a senyals profanes, com la protecció fàunica del verd-festuc-samarreta. Ahir, a la terra anglicana d’Anfield Road , no era un temps per miracles. Si el Barça perd contra el Real Madrid, potser es començarà a perdre la Fe, en Déu o en el verd, que és pitjor.