Fac et excusa

El tercer criteri es pot llegir amb molta mala baba. Sota la primera impressió d'humilitat: tot i actuar honestament i amb rigor, ve a dir, el periodista es pot equivocar i si ho fa, ha de demanar disculpes. Amb aquests errors procedimentals, nosaltres periodistes, podem arribar a dir falsetats. Mil disculpes, "gajes del oficio". Fes i després demana perdó, fac et excusa i via fora!

Que si bé les persones tenen drets i interessos legítims, ens emparem al dret i a l'interés legítim d'equivocar-nos. Això sí, si esprés ens disculpem "amb diligència i el tractament adeqüat a la circumstància". Ni ha prou amb un rigorós "jo no volia". Vegeu:

3. Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions -i les opinions que se'n derivin- que s'hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d'allò que les lleis disposin al respecte.

Al punt cal destacar també l'importantissima traca final "amb independència d'allò que les lleis disposin al respecte." A part de les mesures legals oficals respecte la nostra falsedat, nosaltres som honestos, transparents, autònoms de qualsevol poder: demanem disculpes, en sóm responsables.

Mea culpa, diu el periodista. Tot plegat, obserbant la llei (correcció necessària) però al marge de la llei (correcció suficient). Però sembla que l'error es desfaci demanant disculpes? és com dir "aquest bodrio és meu,ho volia fer bé però ja està fet, disculpes".

Queda després prou clara la bondat primera amb la correcció última? el que queda clar és que la bondat en pot restar bastant al marge. Ai, perdó. Que el codi ètic hauria d'anar més enllà de l'estricte de la llei , com diu Alcoberro al seu manual, pel fet de garantir els drets no emparats en la llei, sí. Però no quedar-se de la llei la trampa, el discurs de culpa i pena i de restitució. Mil disculpes.