Paral·lel 42, de John Dos Passos

Meridians i paral·lels

Paral·lel és perspectiva. La perspectiva que porta J. Dos Passos a través dels seus collages d’imatges narratives és vastíssima. Tot des de tres parts autoconclusives (Paral·lel 42, retrat dels primers anys del segle XX; 1919, la primer gran catàstrofe, mostra dels anys de guerra des del vell continent; i el Gran Diner, la novel·la de l’avenç industrial, de la gran crisi dels 30 i dels ambients borsàtils). Dos Pasos recull la parla de la gents dels EUA, recull l’essència del poble americà, com un bon alquimista. Dins del flascó concentrat d’ il·lusions i somnis, amb les seves problemàtiques i contextos. Des d’aquestes vides, conformarà una veu polifònica dels EUA, una veu que parlarà amb un to desil·lusionat i pessimista, amb un to que desmitificarà el somni americà i esdevindrà un atac a la hipocresia i el materialisme dels EUA del primer terç del XX, extens, intens.

Paral·lel 42. Els paral·lels són les interseccions produïdes sobre l'esfera terrestre per uns plans imaginaris, paral·lels entre ells, i alhora perpendiculars a l'eix de gir de la Terra. Tracem ara línies imaginàries, per saber què corre de costat i sobre quins altres plans hem d’alçar-hi més línies per obserbar de tant en tant un angle recte: record intersecciona amb suggestió, report de realitat intersecciona amb narració, fragment amb cadena d’esdeveniments. Evolució! Avantguarda! La realitat que ve de dins, és a fora i es pot captar. Deixem l’obturador obert durant 500 pàgines. Veureu el dibuix que fa la la llum de la realitat, els seus cossos. Heu provat de deixar una càmera oberta una nit sencera apuntant les estrelles?

Quan Walter Benjamin es proposà estudiar a Baudelaire, va començar a recopilar, a mode de col·leccionista, qualsevol indici o referència entorn al seu objectiu. Aquestes immediatament es revelaven com a significatives i importants en la seva recerca assagística : des de les llums de la metròpoli parisenca als caminants anònims. Des de la creixent importància de la premsa a l’aparició de la fotografia. Des de la moda del suïcidi a la vida bohèmia. Tot eren signes, imatges o “fantasmagories”, com les anomenava el propi Benjamin, a través de les quals podríem entendre i descriure, re-composar, l’escriptura de Baudelaire.

Quan John Dos Passos es va proposar fotografiar amb paraules Amèrica, a través de la seva trilogia USA debia tenia el pit ben carregat d’aire. Amb una embranzida de brau de rodeo desmuntava del llom d’Amèrica les seves fantasmagories. Signes i imatges reapareixen per a explicar i entendre millor quina cara feia la terra de les oportunitats.

Ara mira, ara no

Descavalga el brau, articula els dits del pensament, els col·loca sobre el teclat. Comença a buscar en els calaixos del classificador. “R”, “E”. Selecció subjectiva. Del record i de l’experiència. N’aparta uns retalls i se’ls mira. Els escampa al cim de l’escriptori. Treu la cola del plumier perquè acaba de trobar utilitat a la imaginació. La imaginació, tradicionalment desterrada del mètode reconstructor dels fets és ara el toc Dos Passos. La conjunció de mirades mitjançant la imaginació. Conjunció mediadora entre la mediocritat i el geni, entre allò ordinari i allò extraordinari -, de dins, de fora, del noticiari o sense mirar, tal i com feia Colom amb la seva Leica, l’ull de la càmera. Posa la càmera, només la càmera, davant la realitat. Selecció objectiva.

El permanent obert

Es posa d’empeus després de fer tot això. Deu tenir un suro a la paret. Omple el seu panell de fotografies parlades, de parles ben diferents, de paraules que es poden anar apropant a la realitat. Cada vegada més a prop, reportatjada: alguns retalls de titulars de premsa. Fixeu-vos-hi: La mort de Wilde, l’arribada del nou segle, l’enfonsament del Titànic, crims, successos, rumors de guerra, la revolució russa, progressos científics, problemes socials, la condemna dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Tot un reguitzell de successos que per l’ull del públic van ser els més importants del primer terç de segle. Aneu veient com es perfila el paral·lel? Els paral·lels van bé per saber coordenades.

Què més? A dins de l’ull públic no hi ha només la imatge dels fets sinó també dels seus protagonistes. Pren més xinxetes i clava breus apunts biogràfics de personatges rellevants de l’època. Mireu el panell de Dos Passos. Mireu com passa Edison, Gene Debs, Burbank, el president Wilson. Està contextualitzant l’època i aprofita l’avinentesa per amanir-la d’ironia. I la música? “bah!” –es diu- posem’hi també fragments de cançons, directe a la suggestió. Proust ho va fer sucant al té una magdalena.

El toc Dos Pasos segueix treballant en les imatges del record. Però no pot ser el seu, que per això la literatura té el periodisme. S’estan reportant recorreguts de vida de personatges dels estrats més diversos, en documental. Uns al cim dels altres. La literatura els presenta, a prop de la veritat: personatges ficticis, desencantats i dominats per la solitud, l’angoixa existencial i l’absurd. El periodisme els dona estatut de proximitat, real: configurats d’altes dosis de realitat. Mac’s, Eleanor’s, J. Ward Moorehouse’s, Janey’s i els seus satèl·lits. Tots ells habitants del món on es donen les notícies i on hi viuen els Edisons, Gene Debs, Burbanks , els presidents Wilsons.
.
Finalment, les fotografies més personals, aquelles imatges a boca d’ull i d’objectiu, en què la fotografia lingüística es deforma, les paraules s’allargassen entre paisatges vitals de l’autor. Periodisme sense literatura. La càmera lúcida. Evocacions, records d’infància, d’estudis, de viatges, de persones que ha conegut ... La llum directe de tots els instants decisius. Tots alliberats en un lliure fluir de la seva consciència, un fluir que escapa a la xarxa lingüística, que la forada; un fluir tan ràpid que tan sols queda en forma d’apunt inconnexe, d’imatges, de somnis. Això també és realitat, ens sembla dir la composició de Dos Pasos. Només paral·lels, només amplitud, perspectiva, intensa. No cal emocionar-se, i si ho fem, ho farem de la mateixa manera que ens commou un telenotícies. L’oportunitat per l’anàlisi o l’emoció cau en mans nostres. Benvinguts, això és Amèrica.