1912+1, de Leonardo Sciascia

De les nines russes, la petita.

En data de 8 de novembre de 1912+1, se certifica que a l’avinguda Umberto nº 2 de San Remo, concretament, al domicili del capità del primer regiment dels bersagliere, Ferruccio Oggioni i família, és assassinat l’assistent Quintilio Polimanti d’un tret la cara. Maria Tiepolo confessa l’autoria del crim immediatament.

Un fet divers se’ns ha aclarit d’entrada: un mort, una bala i els noms del mort i de la bala. El que falten són raons perquè allò, a més d’un crim, sigui notícia. Notícia informa i construeix: ha de redactar una escriptura. I en aquest cas, es descriu la creació de tota una glossa per una paraula, una paraula obscura, que requereix explicació: Maria Tiepolo. La glossa des de la opinió, des de la defensa, des del rumor, des de l’acusació. No és el mort, va essent ella, la bella, i la seva circumstància, bestial.

Pensem en les glosses que els escrivans feien als manuscrits. Amplificació i variació d’un text. La proba inconfusible que eren treballats, llegits, mastegats. Què es glossa al voltant del cas Tiepolo? Una ampliació del cas, el cas en brut, que el faci més llegible, més mastegable que un net “Va ser ella”.

Sabem que la dona és l’esposa del capità, Maria Tiepolo Oggioni, nascuda a Tiepolo. Que és Mare de dos fills, un nen i una nena. Que viu en la seva mansió de San Remo amb els seus fills i el servei. Que el revòlver era del marit. Que el seu marit passa llargues temporades fora de casa. Sabem que la defensa argumenta que acusada havia actuat en defensa pròpia per salvaguardar el seu honor i el de la seva família. Sabem que la comtessa és una persona distingida i molt bella. Això és el text, el que queda és la glossa: culte i celebració de les aparences.

Es comença per anomenar-la comtessa. D’ara en endavant comtessa Tiepolo. Se segueix per trobar-li ascendència famosa: vindrà del pintor Tiepolo, de la distingida família Dux de Venècia. En la recepció s’instauren més dogmes: Tiepolo és família, família és honor, l’honor es deu al manteniment de l’aparença. I almenys aquí, l’aparença ens ajuda a sobreviure la veritat.

Es passa d’un “Ha estat ella” a un “Com pot ser?” A les notícies solem veure-ho traduït de la boca d’algun veí quan s’ha comès una agressió. Plànol curt, braços creuats, afectació i kleenex: “qui ho hagués dit, si semblava tant educada, tant formal!. Mai havia donat problemes. Anava a comprar el pa, baixava les deixalles, deia “bon dia tingui”a l’ascensor... d’allò més normal”.

Seguidament ve la part més gràfica d’aquell culte i celebració de les aparences. La reconstrucció del crim en l’imaginari col·lectiu. Quan un ciutadà pensa en el cas Tiepolo se’n fa una imatge. A partir del que li arriba de les notícies, en dibuix, en escena. Aquest és el seu material referència bàsic i és en blanc i negre. Ell, la nit del crim se li acosta, se li abraça. Fort. Ella es resisteix, l’ esgarrapa a la cara, li demana que no s’acosti. Que ella no el vol. El jove es passa pel folre les súpliques. Ràpid. La comtessa aconsegueix desfer-se de l’enamorat i agafa l’arma amagada al calaix. La branda, l’apunta. Ell continua acostant-se, amb els braços oberts. El tret s’escapa, casi sense voler. I vermell a la imatge.

Un fet divers qualsevol ens ha entrat per la retina i se n’ha fet una cosa... bella, en aquest cas, però sobretot una escena, una ficció, un discurs. L’estètica de la veritat periodística. L’any 1912+1 es mostra que la veritat no garanteix res, que tant important és “l’assumpte” com la vida de l’assumpte en la recepció. Si no es vol dir 1913, es diu 1912+1. Queda bé i és veritat. Continua quedant a dins la fórmula, extés, salvat del seu mal signe, 1913.

La suma, com una seqüència de nines russes, muntades una dins de l’altra. L’assassinat + el discurs sobre la família + el discurs sobre la fêmme fatale + el prejudici són la nina grossa de les nines russes. La més menuda, la que no es parteix, és l’assassina.

Algú podria dir “Una dona està en el seu dret de rebutjar una relació i defensar-se.” I clock! Es tenca una nina mitjaneta. I després afegir alguna cosa així com “ El bersagliere era tot un Casanova, perseguia noies i presumia de petonejar-les a totes, i és que encara que algunes el rebutjaven, les mans de Polimanti no s’aturaven.” I clock! Una nina més que mitjana es menja el seu lloc. “Però és mort. Hi ha d’haver alguna cosa més...” La nina primera ha anat fent-se gran de nines que la inclouen. Aleshores es diu “a no ser per això, pel fill, per l’avort, ben pocs haurien cregut que era l’amant de la comtessa i el pare de la criatura que esperava”. Ja res li pot fer mal perquè està més que encapsada. La primera nineta ara és una mater russa, obesa i prenyada de construcció, de culpa, alliberada de justícia.