Literatura, sexe i coloms

Arcàdia de Tom Stoppard.

L’Arcàdia és el país imaginari, la criatura de poetes i artistes eminentment romàntics, pàtria de la senzillesa i la pau, el paradís. Un paradís com el que intenta recrear un arquitecte paisatgístic als jardins de Sidley Park. Som al començament del segle XIX i el gust de la família Croom passa per adaptar-se al gust de l’època: el seu jardí de tall neoclàssic, importat també al seu moment d’altres imaginaris, li cal una renovació. Mentrestant la filla dels Croom, sota el tutoratge de Septimus Hodge, amic de Lord Byron i enamorat de la mare de la criatura, assaja un algoritme per trobar eminentment el sentit a la vida, la predicció del comportament dels cossos, la refutació de les lleis de Newton, vaja, la realització poètica de la ciència o més aviat la realització científica de la poesia. L’Arcàdia: el país per la senzillesa, la joia i la pau.

Val a dir, però, que tot i la complexitat que Stoppard tomba indiscriminadament al text, farcit d’expressions quasi científiques, de proposicions quasi filosòfiques, que científics i filòsofs podrien trobar risibles, la posada en escena la desembossa, com qui desplega els entrellats d’un problema matemàtic. Després de tot, un treball actoral esplèndid encapçalat per la més menuda de tots, Mar Ulldemolins, ha dit àgilment un text difícil. Deu ser gran mèrit de la direcció que se n’ha sortit força bé per entomar l’aureola de prestigi internacional que portava enganda la representació, la sensació londienca d’ara farà una dècada.

Pur teatre

A les mans el suggerent tríptic de l’obra. Una mà de noia surt de darrera d’un arbre farcit d’heura i de molsa. Al revers de la mà s’hi llegeix el que sembla una fòrmula matemàtica. Seguidament, una llegeix l’esbós de l’argument i creu que veurrà alguna peça de ciència ficció, algun deix més cinematogràfic que res més, pel que té Stoppard d’oscaritzat guionista. Però no. Ens les havem amb teatre descontaminat, directe a la vena, tres hores de desplegament escènic que potser pel contrast amb l’eufòrica expectativa, van pecar de dilatades i un pèl claustrofòbiques.

Però no va ser per l’espai únic, sinó per les reiterades voltes al tema que són, moltes vegades, exhibicions de la voluntat cerebral d’Stoppard que no pas arguments resolutius que facin més lleugera l’obra. Però entenem que no pretén ser una peça lleugera. Sinó hagués passat al jardí, on hauríem observat les infidelitats amoroses de la família. En canvi, l’acció transcorre a un saló envoltat en semicercle per una immensa prestatgeria de llibres antics. Al fons, el jardí, que és el marc ambiental que l'espectador haurà d'imaginar. Com també haurà d’imaginar si realment té algun significat específic aquella tortuga que apareix i desapareix de l’ escena. Lentament. Serà una metàfora de ritme del paradís?

Però sobretot, l’Arcàdia que ha llegit Màrius Serra ha sabut portar-nos amb transparència el caràcter marcadament dual del contingut. I de la forma. De com Hannah, una experta en Byron i Bernat, un il.lustre acadèmic amb afany de penjar-se medalles d'investigador, intentin treure'n l'entrellat i elaborar la seva teoria de la confusió entre les afirmacions d'una època i els dubtes d'una altra.

La posada en escena ha sabut resoldre amb elegància la fòrmula entre el sentiment i la raó. Entre la creació artística i el descobriment matemàtic. Entre la composició del sentit i la recerca del significat. En això els filòsofs ja sabran que hi pot anar tot un univers o ben poca cosa.