LIFE LESSONS, DE MARTIN SCORSESE.

El ritual creatiu

Molt i molt lluny de la França de Rivette, sona una peça vuitantera mentre un pintor és al seu estudi de NY. Tot està desgavellat, tal i com manen els cànons del bon caché creatiu: La sala, les pintures i en Lyonel. Beu, fuma i juga basquet cerclant un llenç en blanc. De tant en tant, deixa el cigarret, el bourbon i la pilota i procedeix a rondar el quadre en prou feines esbossat. En Lyonel és un pintor de prestigi mundial i està en plena crisi creativa. Un marxant l’apreta perquè d’aquí tres setmanes hi ha l’exposició. La tela és immensa, immensament blanca i no té allò que s’ha de tenir per què la seva obra es converteixi en obra d’art: “la inspiració divina”.

Per això li cal una musa i la seva l’ha abandonat per un actor còmic. Per això està tot aturat. Per això la música ens desagrada. És demodé i enganxosa, una mala melodia melindrosa d’òrgan i saxo. Però Polette, una joveníssina Rosanna Arquette, no triga a tornar a l’estudi, al seu lloc de musa. Exactament a pis de dalt, la seva habitació apareix com una capelleta a la paret d’un temple. Al quadre hi comencen a aparèixer formes i colors, com un miracle gradual.

El pintor posa en marxa els seus engranatges del procés creatiu. Ara va descamisat i només falta que pinti amb el cos la tela. Com un posseït. Un procés que el director presenta com quelcom glamourós, si es considera glamourós el tòpic de l’artista enamorat de la seva musa. És a través de la passió que Scorsese en presenta al seu artista. I ho aconsegueix amb la mena d’amor que Lyonel, sent per seva ajudanta, amb la intensitat d’un adolescent, gelós i boig, com només, a la seva edat, li és permès a un “artista”.

Una passió que, d’altra banda, també sembla ser la d’aquell que es deu al seu art de la manera més radical. Ja a la tercera escena, la jove ajudant del pintor li pregunta que si té talent, que si val per la pintura i Lyonel, dins el cos d’un Nick Nolte exultant respon: “L’art no és qüestió de talent, és qüestió de necessitat, de no poder dedicar-se a una altra cosa”. I efectivament, sembla que el personatge de Nolte és “un artista veritable” perquè no es pot dedicar a res més. A l’art i a cercar musa. Una darrera una altra, de la manera més banal, com hem vist a la darrera escena. Tot sigui per l’art!

Muses i sants

Scorsese, mostra que l’art, com la religió, necessiten de rituals per perpetuar-se. La diferència, però, és que la religió difícilment canvia l’objecte d’adoració. Bé, de fet no el canvia mai. Però l’art, l’art és una altra cosa. En l’art s’adora per rebre un altre favor que no el de la misericòrdia, el favor de la inspiració. En l’art es persevera en la pregària, no per ser escoltat, sinó per ser observat. Urgeix ser vist i, si pot ser, en vida. És que és molt dur això de ser artista, viure reclòs en un taller, empastat de colors, dissolvents i galeristes. Més sovint del que l’artista voldria, no sembla ser el cas del protagonista, s’han de pagar peatges a la industria cultural, vestir-se d’elit novayorkina, a poder ser anar ben acompanyat i assistir a exposicions i derivats.

El director dona una visió frívola d’aquest món: inauguracions pomposes, nous artistes ubicats en espais molt in, com les vies del tren. Locals de nit, espectacles. Aquesta història de Nova York, és un fresc dels diferents tipus d’adulació i fanfàrria que poden envoltar el món de l’art. En definitiva, ens les veiem amb una altra manera de relatar el misteri de la creació artística. Perquè a Nova York les muses potser també inspiren, com podria inspirar un florero, un pequinès o qualsevol altre objecte que ens inventem adorar-lo.