David Mamet diu que va treballar en una agència immobiliària durant 1969. Time diu de David Mamet que és un dels creadors d’històries “sobre la lleialtat i l’engany” més influents dels Estats Units. El va arribar anomenar el Harold Pinter Americà –“divertit, atrevit i amb un important sentit de les particularitats de les situacions, en el temps i en l’espai.”
Sembla increïble com algú amb el seu talent pot arribar a emplear-lo en un tipus d’ocupació com la d’agent immobiliari. Res contra els agents immobiliaris. Una observació pels encarregats de la selecció de personal: aneu amb compte amb els dramaturgs, directors, assagistes, novel.listes o poetes que vulguin passar una temporadeta entre les vostres files. Segur que en treuen bon profit.
La proba és Glengarry Glen Ross. Glengarry Glen Ross (1984) premi Pulitzer, premi New York Drama Critics Circle The Shawl (1985) i ara premi per nosaltres: l’Àlex Rigola la porta al lliure. Val a dir, però, que el text de Mamet ja va arribar a les pantalles amb un repartiment de luxe: Al Pacino, Kevin Spacey, Jack Lemmon i Ed Harris. Imagineu-vos aquests gegants de la interpretació al cos d’uns venedors immobiliaris que estan sobre la corda fluixa. Qui guanyi, s’endurà un Cadillac. Qui no guanyi tant, un joc de ganivets. Qui perdi, ja pot recollir les seves coses perquè se’n va al carrer. Sembla que hagin nascut per aquella feina i no puguin fer res més. Els límits del món comencen i s’acaben a l’agència. Tot se supedita a les seves lleis i al seu llenguatge: Gramàtica bàsica. Masculina, directa, incisiva i vertical sobre l’objecte, les fitxes. La informació de la vàlua de la clientela està continguda en una sèrie de fitxes que s’adjudiquen als venedors de manera que guanyaran posicions en el gràfic de vendes segons la qualitat de les fitxes. La competició està a punt de resoldre’s i cada home intenta desesperadament fer-se amb les millors.
A partir d’aquí el context permet fer una reflexió sobre la voracitat del sistema capitalista, “canibalisme capitalista”, en paraules de Rigola. I és que es tracta d’això del model econòmic mundial que està en les seves fases més avançades als Estats Units. Deshumanització empresarial a la carta. Conegut el gust més sibarita de Vell continent, És aquest el model que volem importar?
El muntatge de
Un muntatge concís (diria que breu) que dona per presentar-se en dues variacions i una transició volgudament gamberro, molt del gust del director. També era evident que no ens podíem passar una hora i mitja girant, així que Rigola resol el segon acte creuant les taules de despatx i fent aparèixer a l’univers de les fitxes una cabina, un cactus i un DJ. Aquí tot pren aire de mixtura estranya: entre western postmodern i clixés policíacs. I tot i que ni l’un ni l’altre són precisament els meus gèneres preferits, està bé veure de tant en tant pistolers o policies fent teatre, bon teatre.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada