Una interpretació lliure de les relacions entre periodistes i polítics. El cas Pujol segons Miquel Peralta

dimecres, 15 de novembre del 2006

"NOIS, ARA TOCA AIXÒ"

Hi ha maneres i maneres d’estudiar. Una que s’està posant molt en voga per les aules de les facultats és fer-ho a partir d’estudis de casos. Ahir, en una classe d’aquesta mena pensava si realment, de tot aquell garbuix de dades, d’opinions dels alumnes sobre les mateixes, i de preteses innocents preguntes del professor, se’n trauria l’aigua clara o, d’altra banda, ens passaríem el temps de la sessió omplint-la amb xerrameca tal i com sol passar en les tertúlies on l’únic expert és el moderador. En definitiva, una classe magistral, magistralment disfressada de construcció participativa. El que passa sovint és que el moderador no és un Sòcrates, no passa a la meva classe -- Déu me’n guard! A l’UdG només hi ha Sòcrates! -- ni tampoc passa amb el que fa Peralta del seu estudi de cas: el cas Jordi Pujol i Soley.

Construcció participativa. Com si el que se’ns explica fos resultat de l’anàlisi del receptor. Qui presenta el material del cas, ens presenta unes dades, una història i unes projeccions del què del tema. D’aquesta manera les dades, actuen de nexe entre els receptors i entre l’emissor i el receptor perquè seran el material compartit a partir del qual s’analitzarà el cas. La plasmació exemplar en aquest material de base compartit de la democratització del saber.

I quin material és més compartit, conegut i dilatat en la història de la presència política que el nostre Jordi Pujol? Nostre perquè durant vint anys va formar part de la nostra família, ( nucli familiar monoparental, agrupació de companys de pis, comuna, etc...) cada vegada que obríem la televisió i posàvem, per exemple...TV3. Nostre de la mateixa manera que ho era el club súper 3, el Filiprim o Porca misèria? No. Que aquests són programes d’aquells “amb certa independència” tal i com llegíem a la primera part del llibre de Peralta. Això volia dir que no s’emeten dins d’un teleinformatiu, parafrasejant Shakespeare: El temps –i l’espai del teleinformatiu- són la matriu on tots els esdeveniments –noticiosos- són possibles. D’aquells altres continguts, els dels documentals, programes o serials, encara que se’n pugui fer notícia no són ... notícia.

INFORMACIÓ I PROPAGANDA

Alguns devien creure en les qualitats quasi divines de l’ex-ex-molt-honorable president de la Generalitat. L’omnipresència feia sospitar dels seus superpoders. Després de 23 anys, dos successors i un deixeble molt...Mas, només l’estatut li ha pogut arribar a fer ombra pel que fa a la presència en els mitjans. Sort que la redacció i els acords i desacords de l’estatut però, no van durar 23 anys... Jo en tinc 25. Papilles Pujol, esmorzars Pujol, dinars Pujol, (dels berenars Pujol me’n salvava) sopars Pujol i, primer Loonies, ara Terribas i a dormir. 25 anys fent créixer i formant-me una opinió de la figura del mestre Jedi, el líder de la no-república: “ El polític va entendre, va aprendre de jove, que els mitjans – i en general les empreses periodístiques i editorials- poden ser eines importantíssimes per donar a conèixer els seus missatges, per propagar la seva autoritat moral i política com a president del govern català i per publicitar l’acció de govern dels executius que va presidir”.

Ell tot sol podria haver afegit un parell de capítols a el Príncep. O potser, escriure algun report ben digne del gènere dels “especuli principi”. Avui ens adonem, traspassat l’èxit pràctic de la seva campanya continuada durant els 23 anys de mandat, que si tal publicació hagués existit, hauria estat sens dubte, un best-seller. Feia sistema amb aquesta manera de fer, el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana i la creació d’una ràdio i d’una televisió pròpies “modernes i competitives, mitjançant la creació de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió”. Això ja des del primer govern: una voluntat divulgadora clara de les idees i reflexions del líder des de qualsevol de les plataformes on trinco-trinco, s’ha gravat en la retina històrica del país.

Informació i propaganda, periodista i polític durant un temps formaven un tàndem ara indiscutible. Peralta ens fa seguir una secció concreta de la unió entre els dos. Seguiment dels desplaçaments on:

1) la propaganda no va al mitjà per difondre’s. El mitjà ha de cobrir la propaganda. El polític i el seguici de periodistes han d’amortitzar el viatge.

2) El polític és font única d’informació i de comunicació, el periodista te el control de la notícia. Com un senyor ric que vol que li facin un retrat que surti, oh prodigis de l’art performatiu, guapo.

i 3) Es produia simbiosi entre comitives presidencials i periodístiques. Per força, establertes aquestes relacions, havien de ser la mar d’amics. Un contacte permanent com el que s’estableix entre dos conciutadans que comparteixen seient de viatge. A la ciutat de residència, potser ni es dirien “bondia, bondia”. Aquest sembla que era el to del “model català”, fora de Catalunya.

Catalunya endins, Catalunya enfora

Malgrat tot, Peralta no reprova obertament l’omnipresència als mitjans del líder Catalunya endins. Des d’altres sectors polítics, evidentment, era aplastant. Diu en canvi, que Pujol tampoc ho va tenir fàcil, que sovint les relacions amb els mitjans van ser “contradictòries, sobretot amb les d’arrel estatal” I és clar que no van ser fàcils! Que això és llei de la jungla! Poc fàcils i sovint poc precises, perquè si una cosa té la propaganda no és la fidedignitat, almenys formal que ens ofereix la informació. Respecte el tema, Peralta ens fa notar que per exemple, a fi de presentar un model català cohesionat de cares a l’estranger–-aquí sembla que es justifiqui la finalitat de “la imprecisió”—Pujol va parlar en un mitjà finès respecte el pes de les opcions independentistes catalanes. Opcions minoritàries i sense pes polític. Paraula de Pujol...

Estratègies per la pervivència política.
Destreses per la supervivència periodística.

L’espai natural pel polític, i això, a casa, ho hem après de Pujol, va essent cada vegada més l’espai mediàtic. Des de la visita a la llar de jubilats a reunions amb alts mandataris, si no són televisades, no tenen pes polític. La destresa amb que es mouen en aquest nou espai natural ha d’anar cada cop més lligada amb les relacions que estableixen els polítics amb els seus hermes moderns, els periodistes. Si bé avui és lleig això de “matar al missatger” sembla que no ho és tant el fet d’engreixar-lo per tenir-lo content.

Hi ha periodistes que passen gana. N’hi ha que van moderadament tips. Ara sí, tots han crescut mamant els mateixos codis deontològics... Però hi ha una cosa que ambdós, amb la prestació dels seus serveis a la causa de la Catalunya de Pujol no ho van fer prou bé. Un petit viatge en el temps. Situeu-vos en la nit dels fets. Març del 1996. El PP guanya les eleccions. Sentiu els crits? A mi encara em xerriquen: “Pujol, enano, habla castellano”. Més clar, l’aigua. La propaganda a través de la informació va ser efectiva intra muros. Efectivíssima! Però no va aconseguir, allò que feia Schopenhauer del canvi de registre per assaltar la ciutadella de la metafísica. Calia parlar potser un altre llenguatge perquè de la mateixa manera que la naturalesa social i mediàtica guarden diferències, les naturaleses mediàtiques de Catalunya i l’Espanya són... diferents també. No parlem de categories, parlem de llenguatges. És un fet que no va aconseguir incrustar-se de la mateixa manera en la retina espanyola o almenys de l’Espanya profunda, profundíssima, del cor castís de la península. No era qüestió de martelleig mediàtic, tampoc d’omnipresència (encara que allà ho tenia més difícil, és clar) era qüestió bàsicament d’entrar en joc, de disposició. Com la poca disposició d’un adult fet i dret a què li expliquin un conte.

Pare, de gran vull ser símbol.

A la seva defensa, caldrà dir que no ho tenia fàcil, gens fàcil. Han calgut i caldran generacions per resoldre, si és que cal resoldre res en termes de problema-solució, allò que des de fora es batejava com “el problema catalan” i “el problema catalan” va prendre cos. Exactament un cos de poc més de metre i mig, una mirada celest, mà a la boca i tos. Això va ser la imatge de Catalunya vista pels espanyols i amb més familiar consideració per la majoria de catalans. De semblant manera amb la que estimem o tolerem – si no som afortunats ens les nostres disposicions afectives- una àvia. Pel que té de familiar directe i fundacional, que som on som gràcies al que la iaia en qüestió va fer o deixar de fer durant la seva joventut.

No va poder ser el que es pretenia per exemple, amb el total de 681 viatges en un sol mandat, amb exposicions itinerants, incursions propagandístiques al territori veí com les de l’exposició“Cataluña, tierra de acogida”. Clarament, no es va entendre o els espanyols van fer cas omís del que una exposició els pogués mostrar. Era massa esforç, era demanar massa o esperar massa poc. Pujol va representar la persona catalana. La màscara de govern i la diana institucional perfecte pels enemics, amics, socis i simpatitzants de Catalunya. Això és el que passa amb els símbols. Bons per la cohesió social a través d’un determinat discurs –Pujol va saber ficar-se fins i tot entre les línies del text televisiu- que els fa perviure, si han estat destres, almenys durant vint-i-tres anys.

1 comentarios:

Anònim ha dit...

Mar: fins quin punt en la notícia l'espectador hi posa les ganes de convertir una cosa en "veritat", fins i tot per sobre dels purs "fets"? (la "construcció social de l'esdeveniment" pot més que l'esdeveniment mateix?)