El tractament televisiu del judici d'Alcàsser, l'any 93, va provocar reflexions que anaven molt més enllà del món jurídic i periodístic: estavem davant un veritable debat cívic sobre el paper dels mitjans de comunicació.
Tots recordareu el que es bullia als principis dels noranta: la Guerra del Golf i l'oportuna eclosió dels reallity show. Tots enganxats a "Quién Sabe Dónde", tothom sabia qui era Paco Lobatón i tothom estava al cas de quina novetat portava Pepe Navarro al seu "Esta noche cruzamos el Mississipi". Dels Estats Units participavem de judicis amb jurat. Tenim en ment el cas O.J Simpson, la imatge del conflicte entre dinàmiques periodístiques i judicials. Informació i espectacle més juntes que mai. I quan el públic no havia ni acabat de denunciar la dinàmica nefasta d'aquest creuament incestuós, mor Lady Di.
Aquest era el paisatge: judicis paral·lels, informació vulnerant el dret a la intimitat, latència dels problemes implícits en la forma de la notícia, el dolor de la mà de l'espectacle. Com paria tot això i més la llavors adolescent "telebasura".
En aquest caldo de cultiu, a part i sobretot per l'enorme càrrega emotiva que comporta, s'entén la transcendència social del tractament televisiu del judici dels crims d'Alcàsser. A la lluita per fer justícia s'hi afegia la lluita, més encarnissada, per fer audiència. Demanda d'informació i d'espectacle, era l'ordre del dia: un gènere nou i sense precedents al nostre país, agressiu i espectacular que va tenir, i això és el més gros, un impacte indiscutible damunt el mateix procés judicial.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada